Fènix de Catalunya (1709)

Potser el personatge vigatà que li prestà el nom existí realment i no és d'estranyar la «desfressa», doncs, en aquell temps, pels motius que fossin, socials, polítics, religiosos, els pseudònims abundaven. Aquest «Fènix de Catalunya», originalment escrit en castellà, donava suport a la política austracista del neoforalisme i el recobrament econòmic de la segona meitat del segle XVII, ja fos en l'agricultura amb millora dels rendiments i potenciació de la viticultura, la indústria i en especial, la tèxtil, així com el comerç, obert, de Barcelona amb Holanda i Hispanoamèrica amb la fundació d'una Junta que canalitzàs tals activitats. Aquest Narcís Feliu pertanyia a una família pagesa de Mataró que, més o menys enriquida, es traslladà a la ciutat comtal, on es dedicaria al comerç, essent membre de l'ajuntament el 1644. Per això, estant en bona situació econòmica el pare, pogué Narcís estudiar d'advocat i essent bon estudiant, es doctorà en lleis. Per això, ja guanyat amb les seves obres gran prestigi, era nomenat advocat reial a les Corts de 1706 i també, Cavaller de l'Orde Militar de Sant Jaume. La seva idea era convertir Catalunya en l'Holanda del Sud, un segell que ja pel seu compte encunyà Cadalso a les seves «Cartas Marruecas», segurament havent conegut les teories del català. Narcís demanava la creació, entre d'altres iniciatives, d'una Companyia de Comerç com la que hi havia a Holanda, país, per ell, molt admirat. Altres obres seves foren Ramellet de tintures (un estudi sobre les tintures a les fàbriques tèxtils) i Anales de Cataluña, que va aparèixer el 1709. Recents investigacions ens diuen que això de Martí Piles no fou pseudònim sinó personatge real, és a dir, un mercader, que col·laborà amb Narcís a l'hora de redactar el llibre. La derrota dels austracistes en la Guerra de Successió, el 1714, una guerra en la qual morí Narcís, lluitant pels seus ideals, posà com a paper mullat aquella obra que tantes esperances i expectatives hagués pogut obrir arreu de Catalunya. La nostra història, dissortadament, amb tanta contradicció, abunda, segons deia un literat, en «èxits fracassats» i sembla, també dissortadament, que ja ens hi hem acostumat.