La lògica de Port Royal (1662)

Miquel Ferrà i Martorell05/11/02 0:00

Si la lògica (del grec logikê, de logos, raó) és la ciència que ensenya a raonar amb exactitud, no és menys cert que tal branca filosòfica ha estar sotmesa al llarg del temps, des de l'època clàssica, a diferents interpretacions. Tal dia com avui sortia a la llum una obra composta per Arnauld i Nicole, Lògica de Port Royal o Art de Pensar, dividida en quatre parts i que constitueix un comentari sòlid i una apologia de la màxima de l'evidència sobre la que basava Descartes totes les seves certeses. Tanmateix això tenia les seves arrels en la Lògica o Organon d'Aristòtil, el qual va dur per primer cop aquesta ciència a la perfecció i això en el segle IV abans de Crist. Cal dir que aquesta obra fou considerada al llarg de l'Edat Mitjana com una mena de dogma fins que Thomas Reid (1710-1796), filòsof escocès, la criticà en la seva Anàlisi de la lògica d'Aristòtil. Recordem que Reid desenvolupà una doctrina oposada a l'idealisme de Berkeley i l'excepticisme de Hume, basant-se les seves teories en l'experiència interna i el sentit comú. Seguí, entre d'altres, el conreu de la lògica, Esteve de Condillac, francès, de Grenoble, cap de l'escola sensualista, que visqué del 1715 al 1780, i fou molt conegut pel seu Tractat de les Sensacions i per una famosa teoria del llenguatge així com, de manera especial, pel seu tractat de l'art de raonar.

El filòsof Hegel (1812-1816) es va sentir també atret pel tema, malgrat que el títol de la seva obra Lògica sigui un treball purament metafísic. En el nostre prestatge essencial no hi podria mancar, tampoc, el Sistema de Lògica Deductiva i Inductiva del no menys famós Stuart Mill, que el 1843 hi exposava els principis de la prova i els mètodes d'investigació científica. John Stuart Mill (1806-1873), economista, publicista i filòsof anglès de l'escola experimental, inspirà altres pensadors que ens han deixat obres no menys interessants.

Però anem a Descartes, a la seva personalitat científica i com els historiadors Lanson i Tuffrau el veuen arrel del seu Discurs del Mètode, la qual primera llei era «no admetre res que no sia evident»: «Descartes no és un artista. Res no vol concedir a la imaginació o al sentiment. Només vol desenvolupar el seu pensament de la forma més explícita possible. El seu desig de marcar de manera sòlida l'encadenament lògic el condueixen a escriure d'una manera difícil i alhora, clara. És l'extensió del pensament que mesura en totes les circumstàncies l'exacta extensió de la frase; els incidents, les dades relatives que Descartes multiplica s'encarreguen d'expressar els més petits dubtes. És visible que la filosofia, novament emancipada del llatí, guarda les altures periòdiques de qui, tal volta, ofereix frases massa llargues i complicades».

Tot plegat era una passa més cap a l'enciclopedisme de Diderot i d'Alembert.

Miquel Ferrà i Martorell