Juli Verne a París (1848)

Havia nascut a Nantes, el 1828, fill de l'advocat Pierre Verne i, per tant, pertanyent a una família de classe mitjana, Juli Verne també, per decisió del seu progenitor, havia de ser advocat i seguir la nissaga d'homes de lleis, puix que el seu avi havia estat jutge. És clar que des de petit, Juli ja es mostrava rebel i somniava en tot un món de grans aventures i arriscades exploracions. Tenia només onze anys quan fugí de ca seva per tal d'embarcar-se com a grumet en un vaixell que havia de salpar rumb a l'Índia. Tanta sort, per son pare, que el nin és capturat poc abans que la nau aixequi àncores. Juli serà atupat amb un fuet dels que es fan servir per als cavalls i després, per completar el càstig, tancat dins la seva cambra a pa i aigua. No n'hi hagué prou amb tan dura experiència i el nin va haver de jurar que mai més voldria viatjar a terres llunyanes, com no fos amb la seva fecunda imaginació. Això li produí, com és natural, un trauma. Cursà el batxillerat en el liceu local i aprengué llatí en el seminari de Saint-Donatien. Amb aquella sólida formació de caràcter clàssic compleix els disset anys i assisteix a una tertúlia literària celebrada en el rerefons d'una llibreria. Al mateix temps, Juli s'enamorava de la seva cosina Caroline, la qual, dos anys més tard es casava amb un altre xicot, un «bon partit», sense romanticismes ni problemes. Amargat, de malhumor, s'entrega a les seves curolles literàries, pràcticament secretes, i així arriba als vint anys quan, per volutat paterna, ha de seguir la carrera universitària de lleis. Decideix Pierre Verne que el seu fill abandona la llar i vagi a París, a La Sorbona, on el faran un bon advocat. Aixó li causa una gran il·lusió puix que representa la llibertat. És com si hagués nascut per segona vegada. Un autèntic renaixement de la seva persona. Fins i tot, li canvia el caràcter. I París té el gran avantatge de ser la capital literària i intel·lectual de França i una de les primeres del món. La cosa no pot ser més temptadora. Una nova vida. La seva neboda, Marguerite Allote de la Fuye, autora d'una biografia de l'escriptor, escriví que «Juli Verne estimà la llibertat amb l'amor romàntic dels homes que tenien vint anys el 1848», i tot una muntanya d'esdeveniments el condicionaran i condicionaran alhora la seva obra: la pròpia revolució del 1848, la que fou anomenada la «revolució industrial», la dinàmica del capitalisme del moment i la política obrera amb el seu protagonisme determinant (recordem que el Manifest Comunista de Marx apareix també el 1848), els programes del socialisme científic i tot el que significa en aquells instants ser com una olla bullent i a punt d'esclatar. Verne ja és lliure. Tindrà molts problemes familiars, és clar, principalment econòmics. Tanmateix deixarà els estudis i s'entregarà a la seva gran vocació: les lletres.