Les esquadres espanyola i francesa, comandades per Villeneuve,
després d'una maniobra de distracció per l'Atlàntic, es refugiaven
a Cadis, on eren bloquejats pel poderós estol de guerra de
l'Almirall Horaci Nelson. Amb això, Villeneuve va rebre un missatge
on li era anunciada la seva destitució i això li va fer perdre el
control dels nervis. Per a salvar la seva fama va voler combatre a
qualsevol preu i així, al davant del cap de Trafalgar, hi hagué la
gran batalla naval que guanyaren els britànics. Espanya va perdre
en aquell absurd enfrontament el millor de la seva esquadra.
Entre els navilis incendiats hi figurava el «Trinidad», que era
el més gran vaixell de l'època, amb tres ponts. Nelson morí quan
una granada li trencà l'esquena. Però per part espanyola també
caigueren coneguts oficials: Alcala Galiano, Churruca, Gravina, Val
dés, Alcedo...
Un testimoni relatava d'aquesta manera la batalla: «Al nostre
navili Trinidat l'atacaren, primer, dos navilis d'alt bord, que
destrossà a les primeres descàrregues; després l'encerclaren tres
més, un dels quals era de tres ponts, el Victory, en el qual hi
arborava la seva insígnia l'almirall Nelson, el qual caigué ferit
mortalment per una palanqueta, llançada del Trinidad o del
Redoutable que es trobava per la proa d'aquell. El Trinidad restava
sense arboradures i tot ple de clivells, puix que s'havia hagut de
batre amb cinc adversaris, havent sofert sis abordatges, perdent
quasi tota la seva oficialitat, marineria i tropa, de tal manera,
que el meu germà, que no era més que un simple guàrdia marí, i amb
una ferida d'estella al cap, havia quedat des de l'entremig del
combat comandant les dues bateries, de babord i estribord del segon
entrepont. Igual destrossa sofriren altres naus com el General, el
Príncipe d'Asturias, el Leandro... Com si no n'hi hagués prou amb
les tempestes que havien rugit en els pits dels guerrers, els
elements esclataren, en els darrers moments, per tal de destruir el
que restava en aquell immens camp de desolació. El buf del vent es
confonia amb les queixes dels que, en els vaixells que flotaven a
la ventura, sense mariners que els guiassin, fent aigua i sense
pals, estaven morint. Agafats per la turbonada els pocs que
restaven destres per navegar, es feien foc enmig de la fosca,
creient"se mútuament enemics. Molts arribaren a les nostres costes,
altres a les de l'Àfrica i alguns vingueren remolcats a Cadis, per
les embarcacions que en llur recerca havien enviat les autoritats
de marina quan s'hagué aturat l'huracà. El Trinidad s'enfonsava;
tant que ja s'havien ofegat alguns dels seus ferits dins la bodega
i dins l'entrepont que estava sota la línia de flotació. La
Providència va fer que passàs prop d'allà una fragata anglesa, la
qual, encara que en principi tingué por d'apropar"se, temerosa de
les mortíferes canonades que el navili havia llançat en aquell dia
memorable, va perdre la seva desconfiança en veure que no només no
li feien foc el de bord, sinó que, amb senyals, imploraven el seu
auxili. Aleshores, la nau enemiga s'acostà més i tirà les àncores a
l'aigua per recollir, com a presonera, la tripulació supervivent.
Es salvaren tots els que per no estar ferits o estar"ho
lleugerament, pogueren tirar"se des de la coberta a les barques;
els que no es podien moure, moriren, ja que el Trinidad s'enfonsà
just davant del navili anglès que l'havia auxiliat...»
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.