«El cantant de jazz» (1927)

TW
0

Amb gran èxit és projectat, en els cinemes dels Estats Units, el film titulat El cantant de jazz, de la Warner Brothers. Aquesta hauria estat una pel·lícula més. Però fou la primera parlada o sonora i, al mateix temps, encetava un gènere que des d'aleshores seria molt celebrat: la comèdia musical. Allò fou una autèntica revolució i Hollywood mouria tota la seva potència tècnica per a l'exportació del sensacional invent. La pel·lícula fou «gloriosament» estrenada a Londres i, després, a totes les ciutats d'Europa. Al mateix temps començaven a fer-se produccions sonores a París, Roma i Berlín, estudis emuladors de Hollywood. L'estrella de la pel·lícula era Al Jolson, que es desfressava d'home de color. Essent en aquells dies el més populars dels showmen, i entre una cosa i l'altra, l'èxit fou apoteòsic. Explica Michael Freedland que «quan Sam Warner estava filmant i en un moment determinat no estava previst el que havia de dir Al Jolson, en aquesta avinentesa i quan l'orquestra estava a punt de tocar una de les seves cançons més famoses, Toot Toot Tootsie, Goo'Bye, Jolson l'aturà i va dir: «Wait a minute, wait a minute, I tell yer... You ain't heard nothin'yet» («esperau un minut, esperat un minut, he de dir una cosa... Vostès no hauran sentit mai una cosa semblant». La frase fou el veritable eslògan del film. Mai no s'havia pogut escoltar una cosa semblant. És en aquest moment que el cinema començà a competir amb el teatre. Fins aleshores només podia lluitar amb les imatges. Però tot just introdueix la veu en la cinta i això any rere any es va perfeccionant, el mateix que la qualitat fotogràfica, comença a parlar-se, amb grans elogis, del Setè Art. Tanmateix, teatre i cinema són gèneres diferents i complementaris.

La competència no era cultural sinó comercial. Les sales de teatre arraconaven el teló i els decorats i muntaven la pantalla. Es pot dir que la tècnica cinematogràfica es va definir entre 1890 i 1896, gràcies a les aportacions d'Edison, Skalanadovsky i Lumière o, en altres paraules, els Estats Units, Alemanya i França. Hi hauria tota una època daurada de cinema mut, des de Mack Sennet a Valentino, passant per Keaton, Lloyd, Chaplin i Garbo. El 1927 amb el film d'Al Jolson i la proliferació de comèdies musicals, hi ha un fenomen certament trist: només una petita part dels actors són aptes per a la nova tècnica. Al mateix temps, la valoració excessiva del diàleg suposa en un començament un cert retrocés, però no triguen a aparèixer realitzadors que demostraran les grans possibilitats que ofereix la combinació d'imatge i so, i així, fils com L'Àngel Blau d'Sternberg, Sota les teulades de París de René Clair o Al·leluia de King Vidor, demostren que la fórmula és ben definitiva.