Neix Archibald Hill (1886)

Investigà Hill els processos musculars i si, per una banda, no desenvolupà totalment els processos químics de l'acció muscular, per una altra fou capaç de determinar"ne la quantitat de calor produïda, determinació veritablement difícil. Per a poder donar cim a tal feina, Hill es va servir de «termopars», que mesuraven de manera ràpida i delicada els canvis calorífics sota la forma de petits corrents elèctrics. El 1913 descobrí que la calor es produïa després que el múscul havia realitzat el seu treball i demostrà que aleshores era quan es consumia oxigen i no durant la contracció muscular. Si els seus resultats coincidiren amb els d'Otto Fritz Meyerhof (Hannover, 1884"Filadelfia, Pensilvania, 1951), la seva tasca, com sol passar de vegades, es desenvolupà amb total independència. Tanmateix hagué de compartir amb Meyerhof el premi Nobel de medicina i fisiologia de 1922. Ficat d'alguna manera dins la política durant la Segona Guerra Mundial, Hill representà en el Parlament la universitat de Cambridge, com a conservador independent. Fou també membre del War Cabinet Scientific Advisory Comittee. Però si volem completar el tema, d'alguna manera, no podrem deixar de banda Meyerhof, que dirigí les seves experimentacions de manera paral·lela i pel mateix camp. Aquest era metge per la universitat de Heidelberg (1909) i estava, en els seus començaments, només interessat en la psicologia i la psiquiatria. En una reunió amb altres científics, a Warburg, es va sentir atret, de sobte, per la fisiologia i la bioquímica. Quan el 1918 entrà com a professor a la universitat de Kiel per a dedicar"se a la bioquímica del múscul, el seu futur estava decidit. Ja era sabut en aquells dies que el múscul contenia glicogen, la substància que havia descobert Bernard mig segle abans i també, seguint les experiències de Hopkins, que els músculs acumulaven àcid làctic quan treballaven.

Meyerhof es posà a experimentar acuradament aquests aspectes i al cap de relatiu poc temps afirmava i demostrava que hi havia una relació quantitativa entre el glicogen consumit i l'àcid làctic desprès. També pogué confirmar que en aquest procés no es consumia oxigen. Tot plegat posava sobre la taula un curiós fenomen, una glicòlisi anaeròbia, és a dir, la degradació del glicogen en absència d'aire. I també era constatable que quan el múscul es relaxava després d'haver realitzat algun treball, part de l'àcid làctic s'oxidava, la qual cosa causa el que diuen els científics «deute d'oxigen», és a dir, que es consumia oxigen aleshores per a reparar el cicle. L'energia desenvolupada possibilita que la major part de l'àcid làctic es torni a convertir en glicogen.

En resum, un tàndem de savis que posà una llum més al coneixement funcional de l'anatomia humana. Gràcies les sien donades.