En Pere de sa Xuia i altres Pere beneits (1897)

En data de setembre d'aquell any, mossèn Antoni Maria Alcover, sota el pseudònim «Jordi d'Es Racó», enllestia una de les seves rondalles humorístiques més conegudes, En Pere de sa Xuia. Hem d'observar que en tot l'aplec d'aquestes contarelles transmeses per via oral i popular, aquest personatge es repeteix, d'alguna manera, fins a formar una saga del mateix caire i semblants intencions. De la mateixa manera que el pintor Diego de Silva Velázquez (1599"1660) ens sorprèn amb tota una sèrie de ximplets desvalguts o impedits físicament, una trista realitat que passa per aquesta minoria de població mancada de llums o de destresa, cas de «Pablillos de Valladolid», «El niño de Vallecas», «El bobo de Coria», retrats que amb el seu gran realisme són abundants en eloqüència, el petit univers de mossèn Alcover, el seu gran retaule rondallístic, ens porta per tota una galeria de contraherois anomenats «Pere» que no reberen, en el repartiment diví, el brou de cervellera que hom ha de menester. «En Pere de Sa Xuia era un fadrinardo afectat de faió, més beneit que En Pep de Na Sentema: no sabia mai quin dia havia menjat pa, i li porien donar entenent que la Mare de Déu havia nom Juana, que Sant Cristòfol era nan i que els ases volaven...». I del mateix mal patia en Pere de Sa Butza, que «era un pollastrellot» que es pensava que comprar una butza era comprar carn sense ossos, el qual, per no tenir seny, cobrava en tot temps galtades i cops de puny, ja que aquella dona «n'eixumorà una partida, i foren com a picades d'aranya. S'aubercoc fuig, li pitgen totes darrere, l'assoliren una passa allà"deçà es portal i amb sa primera fitorada el fan anar de copes; s'hi tiren totes damunt, i el se cuidaren a menjar a picades. El deixaren per mort. Un parell de bones persones el se carregaren i el se'n dugueren a sa mare, que l'esperava que vengués amb sa carn sense ossos neta, per fer una vega d'aquelles, d'aquelles...». És de la mateixa corda En Pere Beneit, «un al·lotellot, fii de viuda i pobil, que li faltava una saó, i d'es bril que és sa millor. Sa mare s'hi veia morta amb ses bajanades i toixarrudeses que no s'aturava de fer per aquí on passava, i desiara s'exclamava dient: "Voldria que un sant del cel m'ho digués, què n'he de fer, d'aquest fii meu!».