Ens explica Arthur Conan Doyle (Edimburg, 1859-Crowborough,
Sussex, 1930) que el seu famós personatge de ficció, Sherlock
Holmes, era el tipus de detectiu impertorbable i destre que
reconstruïa els fets amb una lògica totalment eficaç i una agudesa
psicològica notable, tot això gràcies al fum de la seva pipa i a la
droga. Charles Baudelaire (París, 1821-1867), de caràcter
malenconiós i rebel, un dels màxims defensors de la poesia pura,
moriria afàsic i paralític, dins una total pobresa, als
quaranta-sis anys, víctima d'una malaltia degenerativa causada pel
seu alcoholisme i drogoaddicció. Altres, com Percy Bysshe Shelley
(Field Place, Sussex, 1792-La Spezia, Itàlia, 1922), el gran poeta
britànic, tastaren també els estupefaents en la creença que aquests
afavorien la sagrada inspiració. Però aquells alcaloides, que
actuaven sobre el sistema nerviós i provocaven un efecte narcòtic o
un estat d'eufòria, corcaven el cos i destrossaven la salut.
Basant-se en aquest tema, Ramón del Valle-Inclán escrivia el
poemari titulat La pipa de kif, tan de moda en el seu temps i en el
si de la burgesia urbana, puix que «kif» és la preparació del cànem
o «cannabis» que es fuma a Orient i té uns efectes narcòtics,
euforitzants i al·lucinògens ben coneguts. I d'aquelles generacions
intel·lectuals drogoaddictes del romanticisme a les generacions
beat, passant per aquells literats americans i parisencs alhora de
la «generació perduda», hi ha tota una apologia de la droga, com de
l'alcoholisme que tantes víctimes ha duit al cementiri, amb
l'epíleg, ben eloqüent, de William Seward Burroughs (Saint Louis,
1914-Kansas, 1997), del qual escrivia un crític que «en les seves
novel·les explora noves sensacions del món psíquic a través dels
estímuls provocats per la droga i, al mateix temps, lluita per un
moralisme alliberador...»
Sí. La droga i l'art. L'impressionisme. També alguns genis de
l'impressionisme, com aquell Vincent Van Gogh (1853-1890) que entre
alcohol i droga, atacat de crisi nerviosa, va haver d'ésser
internat a Saint-Rémy, on va continuar pintant i dibuixant, encara
que el que pinta és totalment delirant, dislocat en terbolins, de
colors ombrius, la cara del «mal de la mort», en paraules de
Margarita Duras, que féu servir tal denominació com a títol d'un
dels seus llibres.
Tot això podria venir com anell al dit de precedent d'allò que
deia un article d'Àngel Guerra a la premsa vespertina balear, tal
dia com avui, i que tractava de la moda de consumir morfina en
aquell temps: «La darrera ha estat una pobra al·lota, d'una vintena
d'anys, Victorina Chene, morfinòmana, que acaba de morir a Angers.
S'escampa el vici i, amb ell, les funestes conseqüències entre les
dones. Clandestinament funcionen els fumadors d'opi, és un fet la
implantació dels paradisos artificials de Baudelaire. Les
injeccions de morfina i d'èter estan de moda; es consumeixen grans
quantitats d'opi i, el que és més trist, són les dones les qui més
fàcilment cauen en aquest mal costum...»
No sabem si devia ser veritat això de les dones. El que si és
veritat és que això de la droga no és cosa d'avui. Coeja amb una
llarga història.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.