La premsa dóna compte que «comuniquen de Casablanca que ha
arribat a la plaça un moro protegit de l'espanyol senyor Atalaya.
Conta que fou capturat pels kabilenys, que diàriament el feien anar
carregat de cadenes al souk del seu campament per tal de vendre'l
com a esclau. Allà l'examinaren alguns compradors, però cap es
decidí a comprar"lo. El diumenge passat estaven a punt
d'adquirir"lo i quan estaven ajustant els tractes, els francesos
coronaren els pujols que dominen el campament sembrant el pànic
entre els kabilenys. El moro de referència aprofità la confusió que
es produí per a fugir, i es dirigí de seguida a Casablanca,
enarborant un drap blanc en la punta d'un pal...
Dies abans, un correu telegràfic informava des de Tànger que les
tribus de Marràqueix havien proclamat emperador Mulei El"Hafid.
Afegien que si això era cert, la notícia tenia indubtable gravetat
i suposava un gran risc...».
Les coses eren veritablement complicades aquell estiu del 1907 a
terres del Marroc. Les ambicions de les potències xocaven amb
l'esperit bèl·lic i rebel dels nadius, organitzats en kàbiles tot
al llarg i ample del país, acostumats a la lluita contra l'infidel
i també als enfrontaments tribals. Si Tànger seria
internacionalitzada, una part del nord al protectorat espanyol i la
resta del territori al protectorat francès, no vol dir que en
aquells moments, Alemanya i Anglaterra no ambicionassin igualment
fer"se seu el país, per altra banda tan estratègic, amb costa sobre
la Mediterrània, l'estret de Gibraltar i l'oceà Atlàntic. La mescla
de tribus sedentàries i nòmades, per una banda, i l'existència
d'unitats rivals, berbers, àrabs, negres i jueus, afavorien les
idees de colonització. Ciutats com Casablanca, Marràqueix, Rabat,
Fes, Mequines, Uxda, Kenitra, Salé o Safi oferien un gran nombre de
possibilitats comercials. Espanya, aquells dies, en les seves
places de sobirania, Ceuta, Melilla i altres petits territoris, era
espectadora d'aquella brega internacional d'influències. El 1893
havia tingut greus problemes amb els rifenys de la zona de Melilla,
els quals impedien als espanyols la construcció de nous forts.
La guarnició de Melilla, mal preparada, sofrí una derrota, en el
decurs de la qual va perdre la vida el general Margallo. Però fins
el 1909 no reprengueren els moros les hostilitats, afavorits
secretament pel govern del ja esmentat Mulei El"Hafid, atacant el
ferrocarril que construïen els espanyols per arribar a les mines
del Mont Afra i del Bu Kafer. Sofriren els espanyols, en un
començament, grans pèrdues, però els reforços que arribaren del
general Marina i la prudència i destresa amb què foren dirigides
les darreres operacions permetiren la conquesta del Gurugú i la
derrota completa de l'enemic.
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.