Neix Carles Bosch (1874)

Però la seva vocació era la química i el 1909 duia a bon terme el desenvolupament de la síntesi «d'Haber», que esdevingué una preparació industrial, un cop demostrada en laboratori. Una de les millores de Bosch a l'experiment «d'Haber» fou que aquest havia emprat un tassó d'acer carbonat per a les reaccions gasoses. Quan aquest reaccionava amb l'hidrogen i a mesura que passava el temps, es feia trencadís, sempre subjecte a altes temperatures i pressió.

Finalment, es rompia del tot. Bosch s'enfrontà al problema i substituí tal recipient per un aliatge d'acer. Construí, aleshores, a Oppau, una planta per a síntesi de l'amoníac. Per als seus treballs d'investigació en el camp de les reaccions a alta pressió que feien possible produir amoníac a partir del nitrogen, la famosa síntesi «Haber-Bosch», tan important per a la producció de fertilitzants i explossius, i altres mèrits, feren que li fos concedit el premi Nobel l'any 1931, juntament amb Bergius.

Pel que fa a Haber, Fritz Haber (1868-1934), recordem que el 1933, quan Hitler pujà al poder, Haber, que havia ajudat les tropes alemanyes en la Primera Guerra Mundial organitzant els atacs amb gasos i havent treballat anys i més anys (en el pecat hi va la penitència) per pagar els danys ocasionats amb tals armes, els seus compatriotes no feren res per ell, puix que era jueu, i fou obligat a abandonar la seva feina i el país. Marxà a Anglaterra on no va poder refer la seva vida. Anà aleshores a Suïssa per tal d'estar més a prop d'Alemanya i, tanmateix, morí uns mesos més tard, enfonsat dins una total desesperança.

Diu Asimov que «Haber era un alemany molt patriòtic i fins i tot, xovinista, que havia treballat, sense cansament, durant la Primera Guerra Mundial en gasos bèl·lics, tot dirigint el primer ús de gas verinós, clor, el 1915. Després de la guerra va voler pagar part de la gran indemnització que havia caigut sobre Alemanya, que en qualsevol cas, mai no fou pagada i va tractar d'aïllar l'or de les aigües de la mar». Però fou un fracàs. «Sembla que ja a l'exili, mentre estava la seva passada contribució a la cultura de la mort afegida als primers símptomes de l'holocaust de la raça jueva, li causaren tan fonda depressió que no trigà ni un any a anar a la tomba. Una tragèdia íntima. Bosch, per altra banda, no va haver de veure la majoria dels desastres de la Segona Guerra Mundial, ja que carregat de ciència i experiència, abandonà també aquest món abans que el Tercer Reich s'esfondràs sorollosament.