Charles Guérin, poeta francès (1873-1907), va saber reflectir
les impressions que hi havia en el seu esperit durant una llarga
nit d'estiu, quan, assegut a la seva taula d'escriure, es lliurava
a les seves habituals meditacions poètiques. Sembla que per als
escriptors i poetes, la calor, les dilatades hores de sol, no
afavoreixen gaire la creació literària. Però la nit, fresqueta i
curta, sí que pot ésser productiva. Tal és el cas del poeta del XIX
que comentam i que, malgrat les seves qualitats poètiques,
indiscutibles, no té la sort de figurar entre els literats de
primer rengle.
Un crític famós, Charles du Bois (1883-1939), no dubtava a
afirmar que els escriptors que més admirava eren Keats, Baudelaire,
Browning, Shakespeare, que deia formaven part de la família dels
Dante, Pascal, Tolstoi o Novalis, però tot això sense excloure'n
altres escriptors, mal considerats menors, l'ànima exquisida dels
quals li era secretament fraternal, com Vauvenargues, Joubert i
Guérin. Deia Du Bois que la nacionalitat no tenia cap importància i
que només existia una literatura, però una literatura que era
aquella que havia pogut concentrar totes les emocions humanes i
aquestes, sota la influència d'una bona ploma, havien trobat en
tals sentiments la seva veritable expressió. Afegia que, per ell,
hi ha dues menes d'escriptors, aquells amb els quals comunicava
íntimament i aquells que admirava, però que sentia lluny,
estrangers, com Goethe o Gide. Però tornem a la nit estiuenca de
Guérin, quan ens diu: «S'obria a la nit, la meva finestra./
Adormit/ Tot en la casa, entorn de mi, sense un crit./ Jo escrivia,
adolorat poeta d'elegies,/ A la inquieta i suau claror de les
bugies./ Un buf d'aire, dolç, de perfums de l'hort,/ De sobte, en
entrar matà la meva llum. Dissort/ D'ombres, sol amb els somnis,
aïllat./ Batec del meu rellotge, breu i precipitat,/ Sobre el fons
bategar del meu cor viu./ Jo escoltava la remor múltiple i
pensatiu/ Que puja del nocturn somni de la ciutat./ Subtil és
l'oïda dins l'obscuritat,/ I les ànimes s'embriaguen amb el seu pit
ombriu/ Amb el suau misteri de les nits d'estiu./ Jo aspirava
l'aroma de les terres fragants,/ La solitària pau, i en uns
instants,/ Que morta la brisa familiar alhora;/ Sentia estremir-se
tot el silenci fora/ De prompte, propagant-se el mateix que una
onda,/ Un sospir exhalava, gran, de fronda a fronda./ Per l'home
interior, tota cosa mortal/ Té amagat un greu sentit espiritual./
Avui torn a recordar els passats moments/ Que llavors, entre les
ombres, gronxí els meus pensaments,/ I anhelós tal volta pel meu
propi destí, / Pensant en el nostre fi, oh flames! Imaginí/ Que en
agafar-vos la nit, reflecteix de la mort la queixa/ Una imatge del
cos quan l'ànima el deixa.»
Un bell poema inspirat en l'estiu d'altre temps.
Però un gra massa trist, producte d'un romanticisme tardà.
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.