Quaranta anys han passat ja des d'aquell cinc d'agost en què la
boira d'uns barbitúrics excessius congelà el somriure sensual i
innocent de la rossa més explosiva i tendra que han conegut les
antologies cinematogràfiques. Fa molt de temps que Marilyn és una
icona, un mite; porta lustres ocupant un lloc destacat entre les
actrius de comèdia, i el seu reconeixement neda entre la nostàlgia.
Els qui van somiar d'estimar-la han desaparegut fa temps o en
guarden el record, com una estampa pansida, entre les arrugues i
les xacres.
Ara, emperò, amb aquest anivesari redó tornaran els llibres. No
seran pocs els que provaran un altre cop de devorar les
circumstàncies, els detalls, cercant un bri de carn, de veritat,
potser algun testimoni més, sense aportar mai la suficient claredat
a la seva mort. I mentrestant Hollywood sua, després de les seves
moltes màscares, sota la roba de la seva múltiple condició de
partera per il·luminar tots els somnis.
Mentre el món segueix el curs de les estacions, i les dones
col·loquen al seu gust la llargada de les seves faldilles i el
volum del seu pit, i gaudeixen de la major quota de llibertat que
registra la història, l'estereotip de la rossa oxigenada i ebúrnia,
que per dormir es posava unes gotes de Chanel número 5, precursor
amb aura de candidesa d'uns quants models actuals de dona, Marilyn
torna a l'actualitat.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.