Els cafès i l'aigua Amicrobin (1905)

Es posa de moda, no només a les cases particulars, sinó també en els cafès i les tavernes, una beguda que es serveix ben fresca per a combatre les calors de l'estiu. Es tracta de l'aigua «Amicrobin», potable, esterilitzada, fisiològicament pura, amb les seves sals i gasos naturals, que prepara el laboratori «Miralles», que té la seu en el passeig de Sant Joan, de Barcelona, en el número 201. Sistema exclusiu i «privilegiat», segons la propaganda, que té per marca un cérvol que simbolitza la sana natura. Durant l'estiu són freqüents els casos de tifus i les epidèmies de còlera i segons el doctor Miralles tot això s'evitaria si la gent només begués aigües tractades segons el seu mètode. I enmig de les xafogors estiuenques, els cafès són plens de gent. Tothom cerca la frescor de l'ombra i de la beguda. Ramón Gómez de la Serna explica que «els cafès són el refugis, els reductes on ens aixoplugam dels raigs del sol, dels carrers per on no es poden fer caminades molt llargues. En el cafè un pot sentir la llum viva del temps, i el savi rellotge de sorra es troba sobre cada taula. Potser no s'hauria d'anomenar cafè al cafè; és a Màlaga on li han donat el millor nom, els diuen divans. En el cafè tothom gaudeix de la festa de la independència del cafè. En el cafè s'escriu millor, en tots els aspectes de la qüestió. No seria penós, si no hi hagués cafès, haver de tornar a casa per a poder reposar una idea o un cansament, o apuntar una observació, o llegir un llibre en lloc neutral, sense el prejudici de la casa o la burla que cau sobre tot el que es llegeix en el jardí. El cafè sempre se'ns està oferint, i no necessita un àmbit tan comfortable com el del Parlament per a aquells que són diputats o senadors. El cafè és el Consell d'Estat dels homes que ningú no va a consultar i que dirien la darrera paraula, la definitiva, sobre cada assumpte. El cafè, endressat, sense pols, perquè ho netegen tots els matins, i amb les seves taules sense tacotes, puix que són de marbre, és la saleta dels que no coneixen ningú a les sales oficials. El que es vulgui perdre, el que s'ha barallat amb son pare o amb la seva esposa, va al cafè, i allà, poc a poc, ben assegut, va serenant la seva ànima i retroba el consol. El cafè té la virtut de fer dòcil el que no ho és, de tornar comprensiu el que no vol entendre, encara quan l'intolerant romangui igualment intolerant. Hem de pensar en els cafès, en els diferents cafès, en una llarga peregrinació de cafès, tots, tots els dies. L'escriptor ha d'estar assegut sempre enmig de la vida, però al marge d'aquesta i en el lloc en què es troben les gents sense professió determinada i on hi hagui una finestra, i millor si n'hi ha dues, a dos carrers diferents, que no sia la seva, sinó la finestra inesperada. En el despatx estam massa totsols i potser ens podem tornar cucamolles...»