El virtuós ritme de jazz llatí de Calle 54 conquerí altre cop la Nit Mediterrània

Els artistes, amb un virtuosisme musical molt influenciant i amb moltes ganes d'agradar, no van decebre en absolut. El director de cine Fernando Trueba, un confés addicte al jazz llatí, des que a començaments dels anys vuitanta escoltà un disc de Paquito de Rivera, observava des de la primera fila els que fa uns anys varen ser els seus pupils durant unes setmanes en el rodatge de l'aclamat llargmetratge musical Calle 54, a la ciutat de Nova York, la gran capital mundial del jazz llatí.

Els primers a trencar el gel van ser el gadità Chano Domínguez amb el seu piano i el novaiorquès d'arrels porto-riquenyes Jerry González, amb la seva inseparable trompeta. Fou un inici revelador, que feia intuir moments únics. La música ja començava a parlar sense paraules sobre l'escenari mallorquí. Paquito de Rivera, el virtuós del saxo, va aparèixer més tard i es va guanyar el públic mitjançant el so elegant i avantguardista de la seva música, molt sentida i especialment suggerent.

El gran Bebo Valdés, antic director musical de l'orquestra de l'emblemàtic Tropicana de la seva Havana natal, va pujar a l'escenari 'jazzístic' i va seure al piano per delitar els espectadors congregats amb el seu personalíssim repertori. L'incombustible Valdés va fer traslladar el públic amb la música del seu piano a llocs amb tant de sabor llatí com són per exemple Cuba i Puerto Rico.