Les nimfes de juliol (1946)

Miquel Ferrà i Martorell19/07/02 0:00

El poeta Pedro Salinas (Madrid, 1891-Boston,1951) dedicava un dels seus més celebrats poemes a les nimfes de juliol, a les belles visions platgeres, quan les dames i damisel·les esdevenen autèntiques «dones d'aigua» contemplades des de la poesia. Aquest autor fou catedràtic, lector d'espanyol a la Sorbona i a Cambridge i va viure a l'exili des del 1936 fins el dia de la seva mort. És un dels grans poetes de la generació castellana del 27 i destacà no només com a professor de literatura, sinó com a gran mestre del vers. En el poema que comentam, deia entre altres coses: «Contra l'ardor de juliol salva el bosc gojos secrets./ Ales van, ones flueixen, sonen fulles, brillen abelles./ Sumen, vora la font, delitosos ombríu i sesta./ De sobte sorgeix, clara i sens origen, nimfa, sorpresa./ S'aparició cap encís trenca, tots s'augmenten./ Remoreig d'auguris en l'aire, molt s'espera./ No va la calor de juliol en aquest cos, per eixes venes?/ No va per aquesta conca, cabdal fred, callada ofrena?/ Missatges corren entre la pell que crema i l'aigua de tempta./ La mà de la nimfa se les treu, dóna a la gespa sedesà».

Explicava Fernando Caballero que «Neptú s'enamorà d'Anfitrite, que no el volgué, fins que algú mitjançà a favor seu. Era el dofí, el qual la va convèncer que rebés el déu dels mars per espòs.

Tingueren per fills els tritons, les nereides "que eren les nimfes de la mar", i les nàiades, que ho eren dels rius, que figuraven mig dones, mig peixos...» Eren, efectivament, en la mitologia grecorromana, qualsevol de les divinitats de la naturalesa, filles de Zeus, que habitaven les muntanyes, els rius, els arbres i les fonts, rebent diferents noms segons el lloc on vivien. En altres mots, qualsevol de les deeses inferiors de la natura representades per dones que viuen als mars, boscs, prats, muntanyes. Entre nosaltres són les típiques «dones d'aigua», una tradició recollida en les nostres rondalles. Així, a la narració de mossèn Alcover L'Amo en Biel Perxanc i la Dona d'Aigo, ens conta que aquest personatge, natural de Pollença, «fadrinardo mal casadís», que vivia tot sol, trobà un vespre, en arribar a casa seva, que algú havia fet neteja i cuinat el sopar. Sorprès, va veure com aquell «miracle» es repetia dos vespres més. Una misteriosa serventa i cuinera agranava, espolsava i guisava. «I que fa ell? Lo endemà no obri la casa, no va a fora vila, i s'afica dins una aufàbia que tenia dins la casa devora es coll d'es pou, des d'on, guaitant, pogués veure qui li entrava. I heu de creure i pensar que devers les onze veu sortir de dins es pou una dona ben jove i guapa com el sol, i ja fonc partida a agranar i espolsar ses cadires, i tot ho adesava.

L'amo no pogué estar pus; treu es cap de s'aufàbia, guipa aquella pitxorina i li diu: "Alabat sia Déu, garrida! Tu robes eu cor de les persones. Lo que es diu eu meu, eu m'has robat, però del tot.

"I què vols que et faça?"diu ella somrient.
"Que em digues qui ets i d'on surts.
"Som dona d'aigo!"diu ella.»
I és que de nit sortia del pou i anava per la casa.

Miquel Ferrà i Martorell