Mallorquins a Alexandria (1380)

Els vaixells comercials mallorquins del segle XIV viatjaven ben sovint a les costes d'Àfrica, als principals ports i ciutats dels regnes musulmans i fins i tot, a moltes d'aquestes poblacions, hi havia un cònsol mallorquí. En aquestes dates, els jurats i prohoms de l'illa es queixaven al rei que els seus oficials i funcionaris posaven entrebancs als mallorquins que embarcaven mercaderies i béns amb destí a les terres d'Egipte o les del soldà de Babilònia, en coques i altres naus, amb permís del papa però no de la Corona. Aquests mercaders i navegants protestaven, doncs, que els era prohibit el viatge i que tal prohibició no era aixecada si no pagaven una forta suma de diners. Com que aquest procediment dels funcionaris reials no estava d'acord amb «els privilegis i franqueses del regne», hagueren de pegar una ullada, els consellers reials, als seus arxius. Veren aleshores que malgrat que hi hagués permís de l'Església per a comerciar a terra d'infidels, els comerciants i patrons havien de pagar al rei, puix que la cúria reial havia de rebre un cànon en metàl·lic. Després de moltes discussions, amb exhibició de documents, s'arribà a un pacte o acord, segons la lletra següent, transcrita per l'historiador mossèn Antoni Pons. Deia així: «Entre lo senyor rei d'una part e los jurats de la ciutat de l'altra, sobre açò, que totes e sengles naus e altres qualsevols vaixells, que haien o hauran absolució del Papa, puguen navegar francament sens embarc e llicència e sens tota carta, lletra e albarà del senyor rei o de sos succeïdors e altres en nom lur en Alexandria e en qualsevol altres parts, terres i llocs sotmeses al soldà de Babilònia e sobre les persones que hi navegaran e les mercaderies e robes e béns, que hi portaran e hi comanaran e tremetran e sobre això que pagaran al dit senyor rei, exceptades coses que de dret comú són vedades...».