Miquel Ferrà i Martorell14/07/02 0:00
TW
0

Ceuta era des del 1415 possessió portuguesa. A la mort del rei Sebastià, la Corona lusitana passà a Felip II, i amb aquesta, la plaça estratègica de Ceuta, encara que, per concessió reial, la guarnició i els càrrecs i oficis de mar i terra havien de ser exercits per portuguesos. En aixecar-se el 1640 Portugal contra el govern de Felip IV, Ceuta es declarà a favor de Felip IV i així passava a ser una possessió plenament espanyola. El 1641 n'era governador el marquès Miranda de Anta. Els moros mai no havien renunciat a la reconquesta de la plaça i l'atacaren els anys 1648, 1655, 1674, 1680 i, especialment, el 1674, quan les tropes del soldà Mulei Ismael estigueren a punt de derrotar la guarnició espanyola.

Acabada la sublevació de Portugal amb la independència del país, la possessió de Ceuta per Espanya fou confirmada de dret pel tractat de 1663 entre ambdós països i consolidat pel tractat de 1668, ja en el regnat de Carles II. Arribam així al 1694, quan Ceuta havia de patir el més llarg setge de la seva història. El soldà Mulei Ismael havia aconseguit apoderar-se de La Màmora, Tànger i Al-Arraix i atacà després Ceuta, amb totes les seves forces. Aquell atac fou rebutjat i aleshores, el soldà manà que la plaça fos assetjada. El setge durà fins el 1727, any de la mort de Mulei Ismael.

És en aquest setge i aquests moments històrics, quan els mallorquins tenen allà un cert protagonisme, un paper destacat. Una part de les muralles encara avui és coneguda com «bastió dels mallorquins», i això és a causa de la presència d'un «terç» de soldats balears, equivalent a una companyia, que ajudà en la defensa de la plaça.

Els investigadors locals ens asseguren que a les esglésies de Ceuta hi ha partides de defunció de molts d'aquells combatents. De tota aquella aventura bèl·lica, en va fer la crònica un capellà ceutí, Alejandro Correa de Franca, que morí el 1755. Segons aquest document, els mallorquins estarien destinats a Ceuta no menys de quatre anys dels trenta-tres que durà el setge.

Els mallorquins, segons estimacions dels cronistes, devien ser devers tres mil i consta, en els papers, que «lluitaren amb gran bravesa». En aquell espai de temps del setge, havia tingut lloc la famosa guerra de Successió al tron d'Espanya, durant la qual, la plaça africana s'havia mostrat adicta a Felip V, i això malgrat que una esquadra de l'arxiduc Carles d'Àustria, el 1704, havia volgut sotmetre Ceuta a la seva influència.

Després de la mort de Mulei Ismael, el bajà de Tetuan adquirí una certa independència i decidí també atacar Ceuta el 1728, encara que fou derrotat. Una altra vegada el 1732, Mulei Abdel"lah, amb l'ajut del misteriós baró de Riperdà, atacava la ciutat i havia de recular al davant d'aquelles fortificacions. I encara Mulei Yazid, l'any 1790, llançava un nou atac. Un més que la guarnició rebutjava.