Mor Mechnikov, descobridor dels fagòcits (1916)

Estudià les infeccions per bacteris de l'intestí llarg i hi cercava una possible relació amb la longevitat. Pensava que la vida de l'home podia ser de 150 anys i que l'ajudaria a arribar a tan avançada edat la llet cultivada. Des del 1882 s'havia interessat en el tema de la digestió i treballava en animals molt simples, transparents, la qual cosa el féu observar que tenien unes cèl·lules semiindependents, que, encara que no prenguessin part en la digestió, ingerien petites partícules. En patir qualsevol dany la bestiola, les cèl·lules es dirigien al punt ferit. Seguí Mechnikov això en animals més complicats fins que pogué demostrar que els petits cossos blancs en la sang animal, i també humana, es correlacionaven amb aquestes cèl·lules, i que la seva funció era ingerir els bacteris. S'amuntegaven en el lloc de qualsevol infecció i hi havia, aleshores, una lluita entre els bacteris.

Els anomenà «fagòcits», és a dir, cèl·lules devoradores, i les seves estructures desintegrades formaven el pus. En altres paraules, el fagòcits són cèl·lules lliures, ameboides, que acompleixen la fagocitosi. Aquest és l'acte pel qual determinats organismes unicel·lulars, protozous, i determinades cèl·lules dels organismes superiors, com els histiòcits, els leucòcits, etc. copsen, engloben i generalment destrueixen o digereixen bacteris, cossos estranys, nocius, etc.

Però qui era Mechnikov? Fill d'un oficial de la Guàrdia Imperial tzarista, pogué rebre una bona educació. Després de fer els estudis primaris i mitjans, pogué entrar a la Universitat de Kharkov, on es graduà amb bones qualificacions, cosa que li va permetre d'anar a Alemanya a completar els seus coneixements. Allà va tenir professors del prestigi de Siebold. El 1867 tornava a Rússia i obtenia una plaça de professor a la Universitat d'Odessa. Un dels seus problemes físics era el de tenir els ulls malalts, cosa que el posava de molt mal humor a l'hora de practicar els seus experiments. Els seus deixebles li tenien por, ja que de vegades, en enfadar-se, cosa que s'esdevenia amb freqüència, es posava violent.

Tan violent que dubtaren, els seus superiors, si havia de seguir en la feina. Les coses es complicaren encara més en morir la seva esposa, que estimava de debò, el 1873. Aleshores intentà suïcidar-se. Prengué una dosi de verí. Però la dosi era tan gran que la vomità i això li salvà la vida. Una vida que tanmateix només es perllongà fins als setanta anys, això en un home que assegurava que l'ésser humà estava destinat a viure'n cent cinquanta.