El botilet o la botija, vas de terrissa de ventre gros i coll
curt i estret, el famós «botijo» en llengua castellana, que neix a
l'extremenya «Tierra de Barros» i en tocar l'estiu, carregat el
producte al llom d'un aset, és transportat i venut arreu de
l'Estat, en les grans ciutats de l'interior i les urbs i pobles de
la costa. Així, els trens que anaven cap a València i Andalusia, en
tocar el mes de juliol, eren anomenats «tren del botijo», ja que
els passatgers, que sempre duien pel camí pa a butxaca, es
refrescaven amb l'aigua del botilet. Diu l'escriptor Federico Bravo
que el botilet ha acompanyat els xafogosos capvespres dels nostres
avis i dels nostres pares. El botilet ha estat una estampa a bord
del líric aset cansat i resignat... El botilet és cordial, fratern,
fidel, sempre atent, sempre a punt. És un objecte que fa riure per
la seva panxa i que, així i tot, té en el seu nom una certa
tonalitat i entonalitat d'enyorament que flueix a l'emoció...».
I un famós periodista i poeta de començaments del segle XX, li
dedicava alguns dels seus versos. Es tracta de Miguel Ramos
Carrión, quan llançava aquestes estrofes: «Despreci del Japó o de
la Xina/ el grandiós tibor de porcellana/ el vas etrusc, l'àmfora
romana/ i la tinalla grega o damasquina./ A tu et canto, que
l'aigua cristal·lina/ saps frigoritzar sense pompa vana/ exposat
rere el balcó o la persiana/ als petons de l'aura
vespertina...».
Una alternativa al botilet extremeny era, a Mallorca, la gerreta
d'argila de Felanitx, de la qual s'enamorà George Sand (1838) quan
en el seu llibre sobre l'hivern que passà a l'illa, escriví: «El
meu fill ornà l'estufa en una encisadora gerra d'argila de
Felanitx, la qual forma i dibuix són de pur estil àrab. Felanitx és
un poble de Mallorca que mereixeria abastir Europa amb les seves
hermoses gerretes, tan lleugeres, que un pensaria són de suro, i,
d'un gra tan fi, que es podria confondre l'argila de la qual estan
fetes amb una matèria preciosa. Allà es fabriquen petits càntirs,
d'una forma exquisida, que es fan servir com garrafes i que
conserven l'aigua en un estat de frescor admirable. Aquesta argila
és tan porosa que l'aigua fuig a través de les parets de la gerra i
en menys de mig dia resta buida. No sé ni una paraula de física, i
potser la meva observació anterior és més que tonta; però a mi m'ha
semblat meravellosa, i la meva gerra d'argila poc menys que
encantada. La deixàvem plena d'aigua sobre l'estufa, la qual planxa
superior de ferro solia estar al roig viu, i algunes vegades que
l'aigua havia escapat pels porus i aquesta s'havia quedat en sec
sobre la planxa ardent, no es trencà. Mentre contenia una gota
d'aigua, aquesta aigua era tan freda com el gel, encara que la
calor de l'estufa fes ennegrir la llenya que s'hi posava. Aquesta
hermosa gerreta, envoltada d'una garnalda d'heura, agafada al mur
exterior, satisfeia més uns ulls d'artista que totes les mol·lures
dels Sevres moderns...».
En resum, herències de la terrissa àrab que recorden la gran
calor del desert i com de fresca pot esser una gota
d'aigua».
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.