Mossèn Capó, Lloseta i els Aiamans (1933)

Miquel Ferrà i Martorell28/06/02 0:00

Mossèn Jaume Capó Villalonga acaba de publicar el cinquè tom de la seva Història de Lloseta, on exposa un gran nombre de notícies referents als segles XIX i XX i que, per tant, vénen a completar els altres quatre toms anteriors. Amb bon estil, d'una manera directa i senzilla que el lector sap agrair, mossèn Capó ens parla, especialment, d'aquells comtes d'Aiamans que foren l'origen de la població. A més d'aquest tema passa també revista al topònim, una panoràmica del poble a començaments del segle XX, l'any de la grip que fou el 1918, el cementiri municipal, la guerra del Marroc, la dictadura de Primo de Rivera i la II República en relació a Lloseta etc, etc. Un treball magnífic. Però de totes aquestes notícies en destacarem una que s'esdevingué tal dia com avui i aquesta és la mort de l'XI comte d'Aiamans, que era, políticament, del partit de Maura, que morí a Madrid i fou enterrat en el cementiri de l'Almudena, i en el panteó dels ducs de Sueca, familiars de la senyora comtessa donya Maria Caro i Caro. Explica mossèn Capó que «la seva mort no tingué gaire ressonància en la crònica de societat. El comte havia mort, desfetes totes les seves propietats de Lloseta i d'altres indrets. A Lloseta i a la cripta que ell construí tenia i té el dret d'enterrament, però el fet és que el seu cadàver ni fou ni encara (any 2000) ha estat traslladat...».

«Com a obra peculiar seva, allà, ell mateix escollí la seva sepultura, que no seria en la paret lateral sinó en el sòl. Escollí els detalls del seu sudari com podreu veure en parlar del seu testament hològraf i de la fundació d'una missa diària. La veu popular diu que ell mateix baixà a la fossa per amidar el seu cos amb l'espai de la tomba. El fet és que la tomba buida, al peu del petit altar, encara espera el seu cadàver. A la parròquia de Lloseta, malgrat el clima d'oblit que rodejà la seva mort, un matí del mes de juliol, per personal iniciativa del rector D. Joan Quetgles, es cantà un conventual amb poca assistència i sense la presidència de les autoritats... Com a detall entranyable, ens ho contaren els nostres pares, Don Marià, per espai d'uns devuit anys, seguí la tradició de presidir les funcions religioses de les festes patronals de setembre. Acompanyat de les xeremies entrava en el temple i anava a ocupar la cadira de repòs que li estava reservada en el presbiteri. Per altra banda, la comtessa tenia el privilegi de vestir la imatge de la Verge amb els vestits preciosos de festa quan, en les imatges de Maria, es servava aquest costum barroc; li col·locava les joies del joier i es diu que ella es llevava una joia seva i l'afegia a les altres i, passades les festes de Nativitat de la Verge i del Nom de Maria, se li retirava i se li tornava...». Curioses anècdotes dignes, per exemple, d'un Lampedussa.