El sinistre doctor Txeca (1937)

Ja és sabut que durant la guerra civil espanyola, en els dos bàndols enfrontats, hi hagué torturadors i assassins. A un costat i a l'altre foren executades persones sense esser primer sotmeses a judici. I no diguem d'una possible defensa legal. Això no existia per aquelles patrulles que de nit treien la gent de la presó i la despatxaven amb un tret al clotell. Però en aquelles tristes accions, lluny del més petit bri de democràcia, hi entrarien igualment determinades tècniques estalinistes, com és el cas de les «txeques» i dins aquestes, aquell Alfonso Laurencic, el doctor «Txeca», un súbdit austríac, que havia estat abans de la guerra un sergent de la Legió Estrangera francesa, que sabia parlar quasi bé set idiomes, dibuixant, pintor, director d'orquestra... i torturador. Fou ell qui dissenyà i instal·là els aparells i sales de tortura del SIM, aquell sinistre Servei d'Informació Militar d'on un sortia boig o condemnat. Fundat per Indalecio Prieto en la seva etapa de ministre de Defensa, la txeca va complir amb les seves funcions fins a la fi del conflicte. Destacaren, especialment, les de Barcelona i aquestes foren la del Seminari Conciliar, la del carrer Ganduxer, la de l'avinguda del Tibidabo en el xalet La Tamarite, una altra en el carrer Muntaner, 321, a més de la del carrer Vallmajor, que fou convent de les Magdalenes Agustines (es deia oficialment Preventori D i només aquesta denominació ja causava terror) i la del carrer Saragossa, en el convent de les monges Sanjoanistes, el Preventori G. Els presoners eren torturats en llargs interrogatoris i d'aquests interrogatoris havien de sortir les proves que llavors eren cursades al Tribunal d'Alta Traïció i Espionatge. Les declaracions, així, com en el segle XVIII ho feia la trista Inquisició, eren arrabassades de l'insuportable dolor a què eren sotmesos aquells dissortats. Hi havia cel·les de càstig o preparació per als interrogatoris, que com explica l'historiador Carles Engel, estaven destinades a «minvar la resistència dels detinguts», anomenades «geleres», ja que mantenien una elevada humitat mitjançant dobles parets filtrants per on circulava l'aigua sempre seguit, provocant, en qualsevol dels casos, espantoses neuràlgies. Hi havia, també, cambres esfèriques que causaven la desorientació total dels detinguts. Una altra mena de calabós estava creuat per maons o rajoles clavades de costat, és a dir, que impedien al pres d'estar, en qualsevol moment, ajagut o assegut. Hi havia també llits de formigó inclinats una vintena de graus, ja que d'aquesta manera, el detingut, encara que s'hi tombàs, llenegava seguit, seguit, sense poder dormir un instant. Hi havia «armaris» que provocaven claustrofòbia, grans focus elèctrics que encegaven, aparells acústics que causaven grans dolors a les orelles, descàrregues elèctriques en una cadira o un llit i, encara, altres mitjans de turment més psicològics, com cambres amb els murs pintats amb ratlles, cercles, espirals, daus... i altres formes que causaven atacs de nervis al presoner, i en el pitjor dels casos, la bogeria. Els documents on hi figurarien les llistes de totes les persones que passaren per les txeques foren totalment destruïts. Alguns dels torturats hi morien per no poder suportar el càstig, d'un atac de cor, però d'altres, es suïcidaven. I l'enginyer de tanta tècnica brutal era, qui ho havia de dir?, aquell artista austríac, aquell Alfonso Laurencic, un fanàtic de la música clàssica i dels grans genis de la pintura universal, poliglota notable i home de grans idees. Tanmateix, tingué el seu càstig abans d'acabar la guerra. Pertanyia al POUM i el maig del 37 era detingut, torturat i, suposam, que com d'altres de la seva formació política, eliminat en secret. Un capítol més de la nostra guerra bruta.