Edward Lucie-Smith: «L'art d'avui mira cap enrere, als grans mestres del classicisme i a la ciència»

"Un artista em va dir fa dies que tot l'art és polític i que el contrari és mentida. Té això sentit?
"L'art no pot no ser polític: arriba a assolir el seu contingut total en el context històric en què sorgeix i es desenvolupa. La directora de la Fundació Tàpies va dir que tot l'art és polític. Això sembla una afirmació massa estreta i de poca intel·ligència.

"La vostra classificació dels estils de final del XX fou polèmica. En què us basàreu?
"Hi ha un classicisme modern que acaba amb els minimalistes, un quadre de Richard Serra amb una serp n'és el punt final. Llavors, una revolta contra totes les coses que estaven quedant fora de l'art. A final del XIX l'art era anecdòtic, polític i sobrecarregat, perquè molts dels pintors dels grans salons eren socialistes. Molts dels quadres de llavors han estat oblidats. Un dels meus llibres, Trabajo y lucha, il·lustra molts d'aquests quadres oblidats. Hem tornat enrere, a tots aquests temes, per sortir de l'art conceptual. Per exemple, un art polític és l'art feminista. Ho explica l'obra La cena, de Judy Chicago (1979). Hi ha un art amb un contingut no estètic. Som expert en aquest camp de l'art feminista, majoritàriament dels Estats Units. També puc parlar de l'art llatinoamericà. L'art a l'Amèrica Llatina sempre té un component polític: en aquests països, es tracta de la identitat nacional. Feministes i llatinoamericans foren els pioners del canvi.

"Parlau d'uns paràmetres que tenen més en compte el contingut que la forma?
"És impossible separar les dues coses. Deixau-me explicar en poques paraules quines són les més importants manifestacions en l'art d'avui. Una és el neoclassicisme. En aquest moment hi ha una exposició al Palazzo Forti, a Verona, amb artistes de la Xina, Rússia, Itàlia, Israel, Croàcia, Amèrica, Suècia, de tot el món, i res d'Espanya, perquè sospit que l'art a Espanya es ven tan bé i tan aviat que no en tenc ni il·lustracions. M'hauria agradat comptar amb Guillermo Pérez-Villalta i Dino Valls. Els neoclassicistes dirigeixen la vista cap enrere, als grans mestres. L'altra tendència, a més de mirar la història, obre una comunicació amb les ciències, sobretot amb la genètica. Coneixeu la representació de la cadena de l'ADN? Sobre això hi ha una gran exposició a Minneapolis. Aquesta tendència és l'única nova en les arts nord-americanes. D'altra banda, Nils Birwitz ja ha fet art sobre aquesta tendència a Sud-àfica, sobre el desenvolupament anatòmic de l'ésser humà. Per això som a Mallorca, per escriure aquestes tendències en la seva obra.

"On sorgeixen aquestes nous camins?
"Una de les formes d'aquest neoclassicisme és política i on es manifesta més fort és a Sant Petersburg. Timor Novikov va ser el primer que reuní aquests artistes per subratllar la seva importància: volia reforçar la identitat cultural de la ciutat. El que va rebutjar va ser el mal que ha fet el nou capitalisme a l'art de Rússia, explicant que les imatges publicitàries han usurpat la idea i l'ideal de la bellesa. Allà Versace té una influència estètica tremenda: el nou capitalisme rus gasta els doblers en Versace i no en l'art. A la Rússia d'ara el nou classicisme també es comunica amb la tecnologia i molts dels artistes d'aquest grup empren les tècniques digitals. A Nova Zelanda s'interessen per la situació dels maorís. Una tercera tendència es refereix a les societats indígenes, on afloren noves maneres d'expressió. I Àfrica es troba tan convulsa que l'artista no sap on situar-se.

"Què pensau del premi de la Tate Gallery a una habitació buida?
"Avorrida, la mateixa instal·lació ja s'havia presentat a la Biennal de Venècia en els setanta.

"Com han pogut premiar una idea vella?
"Perquè a la Gran Bretanya hi ha un cercle acadèmic en el sentit pejoratiu. Per donar-ne un exemple a Espanya, la col·lecció exposada a Caja Fórum és una imatge d'aquest desafortunat academicisme. Una fundació generosíssima, amb comissària espanyola, Maria Corral, i amb una recopilació ortodoxa, una actitud morta davant l'art contemporani, si bé s'ha guanyat un espai per a exposicions fabulós.

"Academicisme és no arriscar?
"No sé quantes vegades he mostrat alguna cosa nova i m'han dit: «Això no és avantguarda», com si n'hi hagués una definició.

"La radiografia de l'art espanyol?
"Després de la mort de Franco hi va haver un èxit tan fort de l'art contemporani al país, que era una gran temptació per als artistes no sortir a fora, per això no són reconeguts. En són does exemples Andrés Nagel i Nazario, que representen un esperit de contradicció molt espanyol, una ironia que entronca amb Goya i amb Picasso.

"I Miquel Barceló?
"Un bon pintor que seguí la línia dels neoexpressionistes alemanys, Keefer, Penck, Baselitz, dels italians Cucchi, Chia, Clemente. Ara és menys expressionista, més romàntic, com Palladino.