Santos Montes mostra a l'Horrach Moyà la «vida oculta» dels hotels

Hotel es presenta com un recorregut per un establiment des del moment de traspassar-ne la porta d'entrada fins que l'habitació queda buida. Segons l'artista, els hotels són llocs «que la gent acaba convertint en un espai de llibertat on viu la vida oculta, allò que no fa a la seva ciutat perquè no s'hi atreveix». Sortir de la rutina, aparcar el pudor en una «vida fictícia que té alguna cosa d'ideal» perquè, també, l'hotel és un lloc «on tens totes les necessitats resoltes».

Santos Montes va abordar aquesta sèrie després de la fira barcelonina New Art, que es desenvolupa a les habitacions d'un hotel. A Palma completa el treball amb un vídeo en què diferents treballadors del ram expliquen les seves experiències, exemples de vides anònimes que, en el seu moment, foren interpretades per clients amb nom i llinatge, que desconeixem. «Tenia la idea preconcebuda que la vida oculta dels hotels es relacionava amb el sexe», diu el fotògraf, sorprès pels relats que els seus entrevistats contaren davant la càmera de vídeo, fets trists com diversos suïcidis.

Les seves fotos, de contingut menys tràgic, narren tres històries de sexe explícites. La figura humana no apareix en totes les instantànies. No fa falta. Santos Montes també n'ha sabut captar la presència amb subtilesa, com en les fotografies que obren i tanquen el recorregut. Una, l'exterior d'un edifici hoteler; l'altra, una habitació acabada d'abandonar on el baf dels vidres demostra que ha estat habitada.

El jove Pau Waelder (Palma, 1974) debuta a Palma amb la instal·lació Los perros ladran cuando tienen miedo, que també avui s'inaugura a l'Horrach Moyà a la sala de projeccions. És «una metàfora sobre la territorialitat, el fet de distingir entre el que és meu o de l'altre, la por d'allò estrany».

Imatges de cans i d'humans «lladrant», participants en debats televisius, hooligans, skin heads protagonitzen un treball multimèdia en què el so, l'escultura i l'espai integren un tot, una escenografia en què l'espectador no pot entrar: ha de contemplar-la des de fora, darrere d'un reixat defensat per dues peces que simulen «cans defensant el seu espai privat a base de lladrucs» perquè, en el fons, «tenen por, inseguretat», diu l'artista, que amb aquest treball no vol «donar lliçons». Això mateix passa als qui es refugien darrere d'un grup perquè «tots sols no podrien ser res».