Richard Burton publica «La Casida» (1880)

TW
0

El capità Richard Burton (1821"1890), militar, escriptor i aventurer, publicava a Viena la seva obra «The Kasidah», que el descobria com un gran coneixedor i investigador de l'Islam. Havia escrit aquest llibre després de la seva peregrinació a La Meca i es tracta d'un llarg i bell poema on aquest anglès excepcional, tot seguint el mètode d'ensenyament sufí, explora la natura i el destí de l'home. En certa manera ens pot recordar aquell altre famós personatge català, Domènec Badia, Alí"Bey, que també es sentí atret per la vida oriental. Sir Richard Burton, efectivament, fou, segons un biògraf, el «paradigma d'aventurer romàntic il·lustrat, explorador, científic, militar, antropòleg i un excel·lent escriptor i traductor a diferents idiomes». Autor d'una certa quantitat de llibres sobre temes molt variats. Traduí i publicà el «Kama Sutra», «Aranga Ranga», "Les Mil i Una Nits", «El Jardí Perfumat del Xeic Nefzaoui»... Entre les seves experiències, a més de viure a l'Índia colonial vuit anys i un viatge desfressat de dervitx per Sind, Belutxistà i Punjab, fou el primer europeu que aconseguia entrar a la ciutat prohibida d'Harar, a l'Àfrica Oriental, sense esser descobert, i per tant, executat. Per altra banda, convertit en musulmà afganès, fent"se passar per santó, rodamón, metge i venedor ambulant, viatjà a La Meca. Però això no es tot. Va voler també conèixer la terra dels mormons i visità Salt Lake City, als Estats Units, i havent ingressat després en el cos diplomàtic, va viure tres anys a Fernando Poo, com a cònsol anglès en aquella colònia espanyola, passant després a ocupar les mateixes funcions a Rio de Janeiro, Damasc i Trieste, on moria el 1890.

Un home de món? Un home de molt de món, o si voleu, un home que el món li venia petit i que coneixia tan bé com la sabata del seu peu més destre, puix que s'aficava amb els cinc sentits dins cada cultura i civilització. I així, en la Casida d'Haji Abdu El"Yezdi, que és com es signava Burton, podem llegir: «Quines veritats trobà el savi consumit/ per tantes llunes que cresqueren i se n'anaren?/ Quin compàs de profeta pot cantar?/ Qui ha guanyat la seva vella experiència?/ No hi ha Déu, un Déu fet per l'home,/ Un home més gran, més fort, més cruel,/ Fantasma negra d'infantil terror/ Abans del pensament, vida de la Vida./ Bé deia el príncep hindú d'antany/ Jo no vull un Ishwara (Buda)/ El Bé etern totpoderós/ Que no pot acabar amb el mal etern./ Potser existeixen els vostres déus, mes, hi ha proves?/ Declarà el savi perfecte de Xina (Confuci)/ I si existeixen, que són per a nosaltres/ Si viuen tan lluny i tan amagats?/ Tota la matèria neix i mor; / Es fa, es desfa i es torna a fer;/ Decidim dir Déu al Creador/ Tal és la solemne visió del Zahid...». Aquesta filosofia gira entorn de la consciència i acaba dient, com Pope, que «no pot errar aquell que porta una vida correcta», és a dir, que mai no es pot equivocar aquell que segueix la llei natural, el dret que sap distingir entre el Bé i el Mal, la combinació equilibrada entre justícia i misericòrdia. No hem descobert res. Això «és més vell que es pastar».