El Manzanares d'Unamuno (1928)

Però poc semblaven importar"me els edificis que vorejaven el passeig. La meva atenció era per aquella calçada amb arbres i jardinets que jo associava, per semblança, al Born de Palma o les Rambles de Barcelona. Tant és així, que distret, tenia la sensació d'haver de trobar la mar nostrada, el Mare Nostrum, al final de la caminada. Però tot el que hi ha al final d'aquella caminada és l'Estació d'Atocha, la gran estació ferroviària que és, efectivament, un començament de trajecte cap a les ciutats marítimes de la Mediterrània peninsular. Un altre passeig que m'agradava de fer, a mitja tarda, era el que va des de l'Estadi Vicente Calderón fins a l'estació ferroviària Príncep Pius, un passeig que rep el nom, ben evocador, Virgen del Puerto, que té el seu cambril en una ermita a meitat de camí. Supòs que es tractava, igualment, de la nostàlgia per la mar. Miguel de Unamuno també contemplava el Manzanares amb una nostàlgia semblant, puix que era nascut a Bilbao el 1864, essent, bona part de la seva vida, rector de la Universitat de Salamanca. Morí el 1936, però aquell estiu del 1928, en el periòdic El Sol, escrivia: «El paisatge és un llenguatge, i el llenguatge és un paisatge. I en aquest, l'aigua, n'és l'accent musical. Canta l'aigua del Manzanares neixent amb accentuacions castellanes, llatines, gòtiques i morisques... Canta en aquest paisatge l'aigua que, entre humils i retallats arbrets, baixa dels penyals de la serra de Guadarrama, de la Pedriza. I en sentir"lo cantar se li pugen a un de les entranyes de la terra mare hispànica no menys de vuit segles que rejoveneixen qui el sap sap escoltar amb el cor... Tot plegat ens parla de les pedreres del Guadarrama i de la Serra, dels castells de cavallers, de les camperoles serranes, dels primers mots dels furs del Consell de Madrid... Després podreu sentir les veus d'Iñigo de Loyola, del Quixot, i també el refrec de la ploma d'àguila engabiada de Felip II... Això ens ensenya amb esplai i ens esplaia amb ensenyament a esser homes, a contemplar la natura com a història i la història com a natura, el paisatge com a llenguatge i el llenguatge com a paisatge, les pedreres com a castells i els castells com a pedreres, i sentir com Déu, Suprem, Solitari, Creador, juga amb dos jocs de cartes, el natural i el racional, que barreja i torna a barrejar...».