Miquel Ferrà i Martorell02/06/02 0:00
TW
0

S'ha anomenat Corpus de Sang a la Revolta dels Segadors de Catalunya, en el segle XVII, que coincidí amb les festes del Corpus i enfrontà els pagesos als soldats castellans que ocupaven la capital del Principat. I quan Barcelona era anomenada la «Ciutat de les bombes», a finals del XIX i començaments del XX, hi hagué altra vegada un corpus de sang quan en passar la processó esclatà un artefacte, produïnt nombroses víctimes, seglars i religioses. Tal dia com avui i per altres causes, succeí a Palma una gran dissort al pas d'aquella processó. Llegim a la premsa: «La festa del Corpus Christi va tenir ahir una nota tristíssima que deixarà un record dolorós i perdurable en aquesta ciutat. Els carrers de Palma estaven plens, de gom a gom, i els balcons cuallats de dames i senyoretes que lluïen curiosos i elegants vestits. Quan la processó havia arribat al carrer de Morey s'hagué d'aturar per causes tan inesperades com doloroses. En el mateix moment que l'imatge de Sant Pere passava per davant de la casa número 41 del carrer de Santa Eulàlia, s'esbucà un balcó d'aquell habitatge, i en caure les peces de marès, arrossegaren amb elles Jaume Mesquida i el nin Guillem Cañellas. Magdalena López quedà penjada en l'aire un moment, agafada pel seu espós, que tingué la fortuna de salvar" se quan es sostení fortament en una mènsula del balcó, però tanmateix caigué com els altres, quedant estesa en el balcó del primer pis. En el carrer el quadre era dessolador i per terra hi havia molts ferits a causa de les pedres caigudes. Per sort, no s'hagueren de lamentar morts...».

I tanta sort! No va esser així a Felanitx el 1844, encara que en aquest cas no era el dia del Corpus sinó el Diumenge del Ram.
Així ho explica Pere Xamena: «El diumenge del Ram, dia 31 de març de 1844, quan se celebrava la processó dels passos o via"crucis pels carrers d'aquella vila. Mentre es predicava el sermó de la quarta estació a l'indret de La Timba, que era un terraplè d'uns 28 pams d'altària, aquest no pogué sostenir el pes de tanta gent que hi estava damunt, escoltant el sermó, i s'enderrocà en una llargària de vint"i"dues passes. Més de tres"mil persones estaven reunides en un espai ben petit. Les que estaven damunt la timba caigueren mesclades amb les pedres i terra; les que estaven al carrer quedaren sepultades. Quatre"centes catorze persones moriren quasi a l'acte, i més de dos"centes quedaren ferides. Les conseqüències d'aquesta catàstrofe pesaren per molts d'anys damunt aquella vila».

La pregunta que molts creients es fan és: Per què Déu permet que això passi en el transcurs d'un acte religiós? Jo crec que la pregunta hauria d'esser: Per què Déu deixa que el diable li fassi tantes putades? I això sempre considerant que la mort és una desgràcia i no un benefici. Sempre he dit que si la gent pogués comprovar que existeix un paradís a l'altra costat del mirall, els suïcidis serien col·lectius...