Quintana redescobreix el Rubió lletraferit

Quan Quintana redactava el llibre Maó per devers 1996, en el qual desfila la crònica erudita i sentimental d'aquesta ciutat, a cavall entre la visió històrica i la personalitat de la mateixa, li vingueren unes bellumes al cap.

S'esdevingué mentre hi feia la descripció del carrer més lletraferit "el d'Isabel II", on nasqueren, o hi visqueren boni bé un al costat de l'altre, el novel·lista Màrius Verdaguer i de Travesí, el botànic Joan J. Rodríguez Femenies i l'arquitecte Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Tots tres, indefectiblement, són venerats fills il·lustres.

Idò bé, en un carrer amb tanta càrrega intel·lectual condensada, Josep Maria Quintana sentí aleshores l'interès per esbrinar l'abast de l'obra literària d'un Rubió que gaudia de posteritat per un gran llegat arquitectònic i urbanístic, però que, tanmateix, havia fet, fins allí on se sabia, un aparent divertimento complementari escrivint i editant uns llibres de caceres i algun text teatral.

Un primer temps de sondeig, però, li bastà, a Quintana, per adonar"se que darrere dels textos esparsos podia amagar"se una obra robusta, prou vertebrada, desconeguda i de qualitat. Ben aviat tingué aquella intuïció convertida en proposta de tesi doctoral. La belluma, talment com una poma newtoniana, li acabava de caure a sobre, amb el pes d'allò que ja és evident que conté matèria específica. Sota la direcció del catedràtic Jordi Castellanos, de la Universitat Autònoma de Barcelona, el treball reeixí, i, fruit de tot plegat, el doctorand assolí el grau acadèmic que desitjava (octubre 2000) i, de retruc, la història de les lletres i el pensament de la nostra àrea lingüística catalana guanyaven una nova autoritat, fins aleshores circumscrita sols al camp de l'arquitectura.