Un criat nou (1892)

Pere d'Alcàntara Penya (Palma, 1823"1906), escriptor, dibuixant, comediògraf i moltes coses més, publica la peça en un acte i en vers El criat nou, una obreta costumista i satírica que treu a rotlo personatges com Don Fausto, misser jove; en Tià, criat pagès; en Pasqual, servent de la casa; Mestre Nofre, veïnat i menestral... Segons els estudiosos del nostre teatre, Penya mostrava en els seus sainets, aspectes formals una mica descurats, però no mancats, en cap moment, d'una gràcia que encara avui és prou vàlida, puix que l'estructura, encara que elemental, fa que la peça sigui àgil, ben construïda, amb una certa crítica social que arriba al gran públic a través d'una comicitat senzilla i directa. Un criat nou ens mostra, per altra banda, mitjançant el despatx d'un advocat ciutadà, com era la vida en aquella petita capital de província i el constrast entre la vida urbana i la de foravila. Jo diria que el centre de tot, el principal personatge, el que gravita a cada moment sobre el diàleg i l'acció, és l'invent de Bell, el telèfon, que en aquells dies i per a la gent rural semblava cosa de màgia. Recordem que havia passat menys d'una dècada des que el telèfon es comercialitzava als Estats Units i arreu de l'Estat espanyol, el 1892, n'hi havia poquíssims, només en les mans d'algunes famíles benestants. La transmissió de la veu fou realitzada per primer cop, el 1876, per Graham bell, els aparells del qual, experimentals, haurien d'esser, després, perfeccionats per Hughes, Bert, D'Arsonval i d'altres. Alexander Graham Bell (1847"1922), físic escocès, establert als Estats Units, hagué d'aconseguir per mitjans jurídics que li fos reconeguda la patent, ja que li fou impugnada la prioritat de la seva invenció. La qüestió és que segons Penya, el 1892, Palma comptava ja amb una petita xarxa de tan «prodigiosos» aparells, lloats i descrits, per altra banda, en les novel·les de Juli Verne. Però veiam què diu aquest Criat nou: «Aquell que ve de la vila/ a fer de criat dins Ciutat,/ convé que tenga una al·lota/ amb qui poder festetjar:/ i no sols té qui li cusi/ tots ets botons desficats, /sinó que té qui li dóna/ pel seu malgast de fumar. (En Tià espolsa la taula i veu la palangana dels cigars)/ Aquí es senyor hi té ets xigarros/ ell no ho sabrà si jo els tast/ Fumem"ne un (Encén un cigar i fuma),/ Quantes cosetes!/ té es senyor! Mes no n'hi ha cap/ que m'agrad tant com sa capsa/ on té tancat un infant (Assenyalant el telèfon i arrambant"s'hi)/ Jo he sentit quan li parlava./ Veiam si amb mi voldrà xerrar./ Es senyor tenia els mànecs /en ses mans./ (Pren les manetes i sent sonar la campaneta del telèfon). Amb qui parl?/ No tenguis por "diu la veu" que som jo./ Digue'm què fas aquí dins/ Esper que em vénguis a veure (segueix la veu "Mon pare ja està aixecat./ I ton pare que és Don Flauta?/ No sé que dius./ (Ell, a part) Pobre infant! Ara t'obriré sa capsa;/ però hi has de tornar entrar/ abans que torn es senyor./ Jo vull saber amb qui parl (Diu la veu) Jo som de tota confiança "Respon En Tià" No te faré gens de mal. (I En Tià força la post del telèfon, hi posa la mà dedins i rep una sacsejada elèctrica que el fa botar enrere...).