El POUM, acusat de traïció (1937)

El Partit Obrer d'Unificació Marxista, POUM, que compta amb polítics de demostrat prestigi, com Andreu Nin, Joaquim Maurín, Pere Bonet, Juan Andrade, Julián Gorkín, és acusat de traïció per l'aparell estalinista internacional establert a Catalunya i altres indrets de l'Estat espanyol. Aquest maig del 37, a Barcelona, després dels durs enfrontaments entre grups revolucionaris i d'un armistici, auspiciat per Federica Montseny i García Oliver, que no serà respectat, la premsa comunista oficial, la de l'esquerra liberal i la de la socialdemocràcia acusen el POUM d'haver fomentat una insurrecció amb l'ajut de la policia secreta italiana i alemanya. El PCE condueix aquesta campanya i provoca una crisi que fa caure Largo Caballero. És succeït per Juan Negrín, socialista que s'identifica amb els objectius de la política estalinista a Espanya i que no sembla tenir cap mania envers dels mètodes soviètics que el dictador, des de Moscou, aplica. El cop definitiu contra els trotskistes ho determinarà el segrestament de Nin en el seu despatx i, hores després, dels altres dirigents poumistes. Del primer hom n'ignorarà el destí. Els altres són empresonats. De sobte, la presó Model és plena de gom a gom. Jordi Arquer i Miquel Pedrola també acaben entre reixes. Un trostkista indignat, estranger, Eric Blair, més conegut amb el seu nom literari, George Orwell, denunciarà tot el que passa. El bessó de la trama és el capità Lleó Narvicth, agent del GPU, que havent arribat a Barcelona com a simpatitzant del POUM i opositor a la política russa, va fer falsa amistat amb Nin, li va treure les paraules amb obrellaunes, en redactà plecs i més plecs d'acusacions, tergiversà les seves idees i testimonis, li preparà, amb una paraula, la crucifixió. El famós i temut Grup d'Informació, creat per tota l'esquerra en el si del Ministeri de l'Interior, acabà essent un instrument hegemònic del GPU, malgrat la creació, a finals d'any, del Servei d'Intel·ligència Militar. Sis mil persones treballen dins aquests serveis i disposen de presons i camps de forçats propis. De la mateixa manera que a Moscou s'havia exterminat, física i moralment, els vells bolxevics, a Barcelona i Madrid es feia el mateix amb els que anomenaven, calumniosament, «trostkistes de Hitler». La tàctica havia estat la mateixa. Policies falsos, la fabricació de falsos documents i la refinada tortura, la tortura «científica», amb drogues, pressió psicològica i càstigs físics, petites mutilacions, descàrregues elèctriques als genitals... Andreu Nin, l'home que veim a la fotografia, dins una llar obrera, amb ulleretes, els cabells cargolats i espantats, i pipa a la boca, en companyia de la mare, l'esposa i les filles, serà assassinat a poc a poc per tal que signi unes declaracions carregades de mentides. El seu cadàver serà amagat, mentre que els altres detinguts han de fer front a un judici. A la majoria de la gent li consta que tot plegat és un parany per caçar els seguidors de Trotsky, però callen. Sense la Unió Soviètica, sense l'ajut d'Stalin, la guerra es perdrà ràpidament. La República calla. La gent diu que no sap res de res. La «cheka» seguirà fins a les darreres conseqüències.