Rosa López just aconseguí un discret setè lloc

A les 21.00 hores en punt començava al Saku Suurhall de Tallin, capital d'Estònia, el Festival d'Eurovisió. Una emissió que per primer cop en molts d'anys tenia gran part de l'Estat espanyol pendent de la televisió. Els presentadors de la gala no perderen temps i ràpidament donaren pas a la primera cançó, una aferradissa, però fluixa cançó de Xipre, que no acabava de fer el pes al públic. Tres cançons més tard i després d'una interpretació de Grècia que pareixia sorgida d'una pel·lícula de ciència-ficció de sèrie B, «Rosa d'Espanya», precedida pel seu cor sortia a l'escenari. La granadina interpretà la cançó visiblement nerviosa, però correctament: almanco no en canvià la lletra.

Les cançons se succeïen amb un clar predomini de l'anglès, ja sigui com en el cas d'Espanya, en la tornada, com en molts d'altres casos, en què s'interpretà la cançó sencera en aquesta llengua. Així i tot alguns dels intèrprets, com ara la macedònia Karolina, no renunciaren a la seva llengua. Ara bé, potser deixà entreveure massa les seves arrels en l'actuació presentant-se custodiada per una versió actual dels coneguts guerrers xinesos de terra cuita. Abans de cada actuació una mena de recreació en alguns casos molt lliure, d'alguns contes i llegendes introduïa el públic en diferents aspectes del país en qüestió.

Balades i cançons «festivaleres» s'anaven succeint amb algunes de més clàssiques amb un clar protgonisme de les dones damunt de l'escenari i, malgrat les interrupcions publicitàries, en poc menys d'una hora s'arribà a l'equador del festival i per tant al torn de Suècia, que partia com a favorita, igual que el Regne Unit i Alemanya. Suècia presentà una cançó acusada de presumpte plagi que, José Luis Urribarri, la veu d'Eurovisió, qualificà de relacionada amb el «bolero balear». Els nervis es posaren de manifest en més d'una de les actuacions, però la majoria d'intèrprets va demostrar desimboltura, si bé també es pogueren veure algunes descoordinacions de coreografia o unes mans tremoloses.

Quant a l'estilisme, aquest anava variant segons les preferències dels intèrprets. Així, es pogueren veure des d'una mena d'uniformes militars, com en el cas de Grècia, als d'aires medievals, com en el de França; vestits de gala, com el de Suïssa o el de Macedònia i altres de més informals com el de Rosa o el de la representant d'Estònia; passant per la psicodèlia dels 70 del trio de Suècia. La majoria de cantants coincidí a escollir colors clàssics, com el blanc, el negre i el vermells. Els més divertits foren, sens dubte, els transvestits que presentà Eslovènia vestits d'hostesses, amb un cor de pilots. La cançó no destacà per la seva brillantor, però els vestits dels transvestits sí. Després de la sorprenent coreografia de Letònia i l'actuació de Lituània, amb la qual es tancava la competició, arribaren les temudes votacions, les dels jurats professionals i les del públic.

Rosa cantà bé, però Chenoa ho hagués fet millor
Després de la desafinada actuació del grup xipriota, que semblava haver-se fugat d'un penitenciari turc; de la bucòlica i cursi anglesa; de l'austríac Manuel Ortega, que destrossà una melodia en anglès, i d'un grapat de grecs vestits ben igual que els malvats de la guerra de les galàxies movent-se sòrdidament sobre l'escenari, l'actuació de la representació espanyola permeté al públic retrobar-se, almanco, amb la música. La veu poderosa de Rosa imposà el ritme tot i que, tanmateix, la vista dels espectadors era en el cor, on s'adivinaven formes més gracioses que la de la cantant granadina, amagada rere d'una espessa túnica i en constant i incòmoda lluita contra la gravetat. Aquí fallà. La nostra Chenoa ho hagués fet molt millor.