Aquell Barcelona d'en Kubala (1960)

TW
0

La mort recent de Ladislau Kubala ens pot fer evocar que tal dia com avui, el CF Barcelona es proclamava campió de lliga i el jugador hongarès era reconegut com el motor principal que feia funcionar l'equip blaugrana. Nascut a Budapest el 1927, Kubala havia arribat a Espanya amb l'Hongria, un equip format per futbolistes centreeuropeus exiliats. Havia estat sis vegades internacional en el seu país i també havia jugat a Txecoslovàquia i a Itàlia. Però sembla que fou a Catalunya on el reberen amb els braços oberts i s'hi quedà per a sempre. És clar que un jugador no és tot l'equip però pot esser bona part del seu esperit competitiu. Qui eren els altres que formant pinya entorn d'ell, guanyaven copes i lligues a cada punt, això vol dir, els anys 57, 59, 60...? Eren Joaquim Brugue; Cendran (1936), que procedia del Condal, Lluís Coll, que venia del Girona; Sigfrid Gracia (Gavà, 1932), que havia estat de l'Espanya Industrial; Enric Gensana (Lleida, 1936), que procedia de l'equip de la seva ciutat natal; Isidre Flotats, que havia vingut de l'Espanyol; Macedo Evaristo (Rio de Janeiro, 1933), internacional brasiler que havia estat una gran figura en el Madureira i el Flamingo; Zoltan Czibor, també conegut com «l'ocell boig», en referència al personatge de dibuixos animats, (Budapest, 1930) i que procedia del Honved; Miquel Loayza, peruà, que venia de l'equip de Lima; Eulogi Martínez (Asunción, Paraguai) que jugava abans en el Libertad; Carles Medrano, que procedia del Club Tigre de Buenos Aires; Ferran Olivella (Barcelona, 1936), que havia jugat en l'Espanya Industrial; Llorenç Rife; Francesc Rodri (Barcelona, 1934), que havia jugat en l'Espanya Industrial i el Condal; Joan Segarra (Barcelona, 1927); Luis Suárez (La Corunya, 1935), que procedia de l'equip d'aquella capital; Andreu Suco (La Corunya, 1940), que procedia d'El Ferrol CF; Just Tejada (Barcelona, 1933), que passà pel Condal abans d'entrar titular en el Barça; Martí Verges (Vidrieres, Girona, 1934), que procedia de l'Espanya Industrial; Enric Ribelles, que del Balaguer de Lleida havia passat al Barcelona el 1957; Ramon Villaverde (Montevideo, 1930), que havia jugat amb gran èxit amb el Cúcuta i Millonarios, i , finalment, Antoni Ramallets (Barcelona, 1925), que després de jugar en diferents equips d'arreu Catalunya, fitxà pel Mallorca i, llavors, pel Valladolid, per arribar, el 1948, a l'equip blaugrana.

En resum, molts catalans, alguns fugits de l'Est i nacionalitzats espanyols, quatre sud-americans... El Barcelona, amb els seus filials, era una bona pedrera, i disposava en aquells moments de cinquanta"sis mil socis. El club, que havia començat a jugar el 1899 en un campet davant l'Hotel Casanova, havia passat, llavors, a la Sagrera i a Les Corts, en el carrer Muntaner. En competició amb el Reial Madrid i altres clubs mesetaris, era, per als catalans, més que un club. Però el Règim tranquil, que només era futbol.

Preguntat un ministre franquista sobre certa ràbia anticastellana que es podia sentir en les grades del Nou Camp, aquest, tot calmós, va respondre: «Más sangre hay en los toros!».

Miquel Ferrà i Martorell