La mort de Concha Espina (1955)

L'ABC, els diaris i la majoria de revistes dediquen part de les seves pàgines a homenatjar Concha Espina, morta el 19 i enterrada el 22, i quasi tots coincideixen a reflectir els mèrits ben demostrats d'aquesta escriptora de vuitanta-sis anys que visqué tantes etapes de la història del país: la restauració monàrquica, la guerra de Cuba i la crisi nacional, les revoltes obreres, la dictadura de Primo de Rivera, la II República i la Guerra Civil, episodis que d'alguna manera apareixen a la seva obra, com en el cas de la novel·la titulada El metal de los muertos, segurament la més representativa i una de les que millor mostren els problemes del seu temps. Lloada per Miguel de Unamuno i Ramiro de Maeztu, El metal de los muertos s'anticipa a la que després s'anomenarà la «literatura social», uns textos que encara que són de ficció, han estat fets amb dures tintes realistes i suposen una valent denúncia de les injustícies socials, sense concessions demagògiques, formulada des d'un punt de vista cristià i humà. En aquells dies, entre els escriptors en llengua castellana, hi havia també una batalla, però amb el pacifisme del debat, sense altres violències que les raons de cadascú. La polèmica tenia lloc entre els modernistes i els del 98. La victòria, a la llarga, seria d'aquests darrers. El realisme, fundat per Fernán Caballero, seguida per Galdós i Pardo Bazán, era perllongat per Palacio Valdés i Blasco Ibáñez. Però els homes del 98, Azorín, Valle-Inclán i Baroja experimenten altres tècniques narratives, amb una nova sensibilitat. Sobre aquestes dues semences sorgeix una novel·la que és el producte intel·lectual d'una forta exigència, disciplina estètica i preocupació crítica i així, el nom de Gabriel Miró es pot inserir en aquest esquema i Ramón Gómez de la Serna, que aporta tots els «ismes» europeus a la narrativa i, en aquest creuer, alguns es dirigeixen pel camí més decidit vers l'erotisme, cas d'Eduardo Zamacois i Felipe Trigo. És una mar intel·lectual on hi ha de tot i per moments sembla ésser un escenari caòtic. Aleshores crida l'atenció Concha Espina, novel·lista autodidacta, mare de família que escriu per mantenir casa seva i els seus cinc fills, treballadora incansable, que no podrà publicar la seva primera novel·la fins als quaranta anys. Ja és mèrit que una dona, en aquells època de cultura masclista, aconseguís el que va aconseguir i fos, per damunt d'altres orgullosos adversaris, candidata al premi Nobel. Publicà desset novel·les, tres llibres de poemes, algunes biografies i llibres d'assaig, col·leccions de contes i obres de teatre. En resum, una escriptora que sentia la veu del poble, que malgrat les tensions ideològiques es va saber obrir camí, que tot i que les dones eren burlades i rebutjades dins aquell món literari, se'n sortí prou bé».