Walter Scott en la ruïna (1826)

Poeta i novel·lista britànic, Walter Scott (Edimburg, 1771-Abbotsford, 1832), era d'origen aristocràtic, i havia estudiat la carrera de Dret, encara que devers el 1802 ja es decidia, exclusivament, per la carrera literària. Aquell any publicava els seus cants joglarescs de la frontera escocesa i un poema, El cant del darrer trovador que va tenir gran èxit, el 1805. Atret per la novel·la, aconseguí la fórmula romàntica de barrejar història i ficció, sempre dins l'ambient escocès i després d'Anglaterra, entre d'altres decorats, repetint èxit. Així Rob Roy, Guy Mannering o Ivanhoe ha estat reeditades en totes les èpoques i traslladades molts cops al cinema i la televisió. Però es veu que vivia massa bé o que res no li bastava. La qüestió és que aquella primavera del 1826 no tenia un cèntim i el perseguien els creditors. Aquesta circumstància, tan desesperada com dolorosa, l'obligà a forçar la seva producció i així, només amb un any, 1827, entregava a l'editor vuit volums de la vida de Bonaparte. Només sis anys, Scott, segurament malalt per aquells gegantins esforços finals, va sobreviure a la seva ruïna, una situació que probablement li serví de real experiència, per descriure alguns aspectes d'una família noble vinguda a no res en la seva novel·la La núvia de Lammermoor i més concretament, en paràgrafs com els que copiam aquí seguit: «En un muntanyenc congost, que s'enlaira i estreny des de les fèrtils planes d'Est Lothian, hi havia, en temps passats, un espaiós castell, del quan només en queden ruïnes. Els seus antics propietaris constituïen un llinatge de barons poderosos i guerrers, del mateix nom que el castell, o sia, Ravenswood. La seva ascendència s'estenia fins a un període molt llunyà i havien emparentat amb els Douglas, Hume, Swinton, Hay i altres famílies distingides i potents de la mateixa regió. Llur història es va veure lligada amb una certa freqüència amb la general d'Escòcia, en les cròniques de la qual hi ha registrades llurs gestes. El castell de Ravenswood tenia una gran importància estratègica ja fos en casos de guerra amb l'estranger com en lluites interiors, ja que dominava en bona part un pas entre el Berwickshire o Merse, com és anomenada aquesta província del sud-est d'Escòcia i els Lothians. Fou setjat freqüentment amb feresa i defensat amb tossudesa; i, ben cert, que els seus propietaris desenvoluparen un paper ben important al llarg de la història. Però aquella família va patir greus canvis, com tot el que pertany al món. Havia caigut molt del seu prestigi de mitjan segle XVII; i ja vers l'època de la Revolució, el darrer propietari del castell de Ravenswood es va veure forçat a abandonar l'antiga mansió familiar i traslladar-se a una torre solitària i batuda per les ones, situada en la trista platja que va de Saint Abb's Head al poble d'Eyemouth, davant de la tempestuosa mar del Nord.