Marx i el seu brumari (1852)

Miquel Ferrà i Martorell20/05/02 0:00

Carles Marx va escriure textos sociològics, filosòfics i, també, històrics, a més d'alguna obreta de ficció quan era molt jove. Una de les seves millors obres és El 18 brumari de Lluís Bonaparte, que era editada, en aquestes dates, a casa de Weydemeyer, en un volum que formava part del primer opuscle de la revista no periòdica Die Revolution, publicació comunista feta a Nova York. Aquest J. Weydemeyer era, efectivament, un destacat membre de la Lliga dels Comunistes i molt amic de Marx i Engels. Aquests acceptaren de col·laborar periòdicament en la revista, que va veure la llum només dues vegades, el gener del 1852, havent de suspendre'n després la publicació per dificultats econòmiques. Així ho explicava el mateix Marx: «El meu dissortat amic Joseph Weydemeyer es proposava editar a Nova York, a partir del primer de gener del 1852, un setmanari polític. Em convidà a enviar"li, per a l'esmentada publicació, la història del cop d'Estat. Li vaig escriure, doncs, un article cada setmana, fins a mitjan febrer, sota el títol: El 18 brumari de Lluís Bonaparte. Mentrestant, els projectes inicials de Weydemeyer havien fracassat. En canvi publicà en la primavera del 1852 una revista mensual titulada Die Revolution, el primer quadern del qual està format pel meu 18 brumari. Alguns centenars d'exemplars d'aquest quadern sortiren camí d'Alemanya, però no arribaren a entrar en el comerç de llibres pròpiament dit. Un llibreter alemany, que se les donava de tremendament radical i a qui vaig proposar encarregar"se de la venda, rebutjà amb veritable indignació moral els meus pocs oportuns desitjos».

Carles Marx (1818"1883), en aquest treball històric, el més representatiu i important de tal autor, ens narra el cop d'Estat d'aquell a qui Victor Hugo anomenà «Napoleó El petit» i intentà mostrar com la lluita de classes creava a França les circumstàncies i les condicions que varen permetre a un personatge mediocre i grotesc (segons les seves paraules) de representar el paper d'heroi.

Aquest Lluís Bonaparte, que prengué el nom de «Napoleó III, puix que era nebot de Napoleó I, fou president de la Segona República del 1848 al 1851 i emperador de França del 1852 al 1870. Havia nascut el 1808 i morí el 1873. El seu nom complet era Carles Lluís Napoleó i era fill de Lluís Bonaparte, rei d'Holanda i d'Hortènsia de Beauharnais. Després d'una joventut agitada, havia intentat, successivament, el 1836 i el 1840, fer"se proclamar emperador, però fou empresonat i condemnat a detenció perpètua. Aconseguí d'evadir"se del fort de Ham i tornà a França després de la Revolució de 1848. Es donà a conèixer com a representant de les idees napoleòniques i fou elegit en alguns departaments, arribant a la presidència el 10 de desembre de 1848. Encara que havia jurat respectar la Constitució, va fer detenir, el 2 de desembre del 1851, els principals notables dels partits republicà i monàrquic, declarà dissolta l'Assemblea i manà efectuar un plebiscit que li concedí la presidència per deu anys. Amb les forces armades al seu favor, l'any següent, el Senat restablia l'Imperi i el ratificava en un segon plebiscit. Després de governar algun temps de forma absoluta, anà fent després un govern més liberal, i des d'un punt de vista de la política exterior, volgué exercir l'hegemonia sobre Europa i el món (Crimea, Cotxinxina, Itàlia, Mèxic...). Declarà la guerra a Prússia, havent de capitular a Sedan, després d'una campanya desastrosa, el 1870. L'Assemblea votà la seva destitució i havent estat captiu per un temps a Alemanya, es retirà a Chislehurst, on moriria. S'havia casat amb l'espanyola Eugenia de Montijo, de la qual tingué un fill, Eugeni Lluís Napoleó, nascut a París el 1856 i que moriria tràgicament, en l'Àfrica Austral, en mans dels zulús. Tenia vint"i"tres anys.

Miquel Ferrà i Martorell