Vivia Jacint Verdaguer (no oblidem que es compleix enguany el
centenari de la seva mort) la seva tragèdia i havent demanat
préstecs a amics i coneguts, ja n'hi quedaven pocs. Però l'Arxiduc
Lluís Salvador d'Àustria li era fidel en la seva amistat i així,
Verdaguer rebia d'aquell príncep de la casa d'Absburg la següent
carta, certament afectuosa: «Molt estimat senyor: la primavera és
venguda i amb ella es cant dels aucells en Miramar, mes ai! no és
vengut encara es cantador celestial que per ventura la Mare de Déu
de la Gleva té encautivat amb ses seues inspiracions en l'ermita de
la Gleva. Si això és es cas, puga la Reina del cel donar"li es
consei de venir per aquí amb sencera satisfacció d'aquell que tant
lo venera i estima i que té un particular goig amb signar"se es seu
molt sincer admirador».
Però Verdaguer passava per grans dificultats econòmiques. Vuit
mesos després li era tramesa una altra carta de l'Arxiduc amb
aquests termes: «Molt estimat senyor: Sa seua carta s'ha encreuada
amb una meua que li havia enviada a la Gleva i que supòs haurà
rebuda. He donat ordre a Brandeis Elbe (Bohèmia) que li envien amb
un xec sobre París an es seu nom 1200 francs; d'aquest modo en
tendrà fins a juliol, en el qual mes li remetran ets altres. M'ha
parescut que d'aquest modo seria per vostè més còmodo que
mensilment. Sent francs vostè tendrà encara un benefici bastant
crescut amb es canvi en pessetes. Veig veure ahir es seu cosí que
me va demanar de vostè. Li vaig dir que ja en tenia noves de la
Gleva. Tots lo comanen molt. Es seu afm».
Com explica en la biografia Sebastián Juan Arbó, Santa Maria de
la Gleva és un antic santuari amb aspecte quasi de fortalesa,
situat en el camí que va Vic a Ripoll. Un lloc hermós que Verdaguer
fa més hermós encara per via poètica i potser es vol enganyar a si
mateix i pensà que no es tracta d'un desterro. Diu que «difícilment
es pot trobar estança més bonica i millor, i sobretot per a un
poeta sacerdot i viguetà, que aquest santuari. Es troba bellament
assentat en un pujol, a la vora del Ter, que com una ampla falç de
plata rellueix als seus peus; a mà dreta hi ha el verdós Montseny,
i a mà esquerra, el Pirineu, quasi tot l'any blanc de neu, i al
davant, una humil serra que uneix l'un amb l'altre, fent de muralla
de verdor a la Plana. Més cap aquí veia el meu poble i els camps
que, en la meva adolescència, jo havia regat amb la suor del meu
front. En aquella ermita jo hi trobava l'afecte de dos amics
sacerdots, un petit col·legi de nins, que al mateix temps eren
l'escolania del temple, ocells teuladers que tenien el seu niu
sobre la meva finestra, com el meu cor als peus de la sagrada
imatge. La gent és creient, amorosa i senzilla, i de seguida vaig
trobar a cada casa un amic i en cada camperol un mestre en el camp
del llenguatge i de la poesia popular, que són la meitat de la meva
hisenda».
Però el fet és que no el volien ni per Barcelona ni per Vic i un
desterro, encara que es pinti amb bells colors, és sempre un
desterro.
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.