La lluita submarina i la Gran Guerra (1914)

Fins aleshores, el cuirassat era el més poderós vaixell conegut, sense enemics en altres unitats, capaces de vèncer les seves defenses blindades i el seu poder artiller. Però la Marina del Kaiser demostrava que era possible, amb una d'aquelles «llaunes de sardines en conserva», com vulgarment se'ls anomenava, de fer esclatar qualsevol vaixell mitjançant un torpede en el ventre. Pitjor era encara el balanç quan els submarins alemanys torpedejaven les naus mercants angleses. Tant és així que H.T. Lenton escriu: «El 1917 la situació dels aliats era tan greu, que mentre els grans exèrcits s'enfrontaven en una lluita estèril, els submarins estaven a punt de decidir la guerra a favor d'Alemanya»... Les pèrdues foren molt nombroses per part dels aliats, ja que entorn al dos mil cinc-cents vaixells mercants, sense comptar les embarcacions de pesca, totalitzaven dotze milions de tones brutes, tots destruïts pels submarins alemanys durant aquell període.

«I és que Alemanya, al llarg de la guerra, construí set-cents seixanta-sis submarins, que dividí en quatre grups principals, els de mitjan tonatge, d'alta mar; els costaners; els minadors d'alta mar i costaners; els oceànics... Empraven amb més freqüència els canons que els torpedes, especialment contra els vaixells mercants. Els submarins oceànics disposaven de dos canons de cent cinquanta-dos mil·límetres. Aconseguiren moltes victòries, principalment els de les classes U-131 i U-139. I per això, acabada la Primera Guerra Mundial, països com Estats Units i Japó es dedicaren amb gran interès a construir submarins oceànics.

De totes aquelles experiències i vivències, un escriptor i mariner dels anys 20, del segle passat, Julià Amich, en redactà un llibre, Burlando el bloqueo, narració i memòria que anava precedida amb una dedicatòria d'E.C. Delmar: «Ignoradament, sense grans orgulls ni exigències, es jugaren la vida transportant el carbó, la maquinària, el petroli i tot el que feia falta aquí, duent el plom, l'alcohol i les provisions que necessitaven allà. Compliren un alt deure navegant per tots els oceans i deixant-se atacar com si no fossin neutrals. Així evitaren que Espanya deixàs de ser-ho».

Una dedicatòria als mariners mercants espanyols (1914-1918).
En un dels capítols explica Julià Amich que «la guerra submarina es feia més crua en l'Atlàntic puix que els Estats Units venien la major part de provisions de guerra als aliats. L'espionatge era sorprenent, i s'havien donat casos de navilis i armadors fitxats pels alemanys per fets que semblava mentida com havien arribat a ser coneguts...».