Anthony Caro: «A l'artista li fa falta una gran dosi d'humilitat»

El coneixement del seu treball pot completar-se amb l'exposició que ahir es va inaugurar al nou espai de la galeria Altair, al carrer Sant Jaume, on s'exhibeix una selecció de les seves obres en diferents formats i materials. Amb el pèl i barba blancs i molt retallats, elegant, Caro dóna mostres de la mateixa vitalitat que les peces elegides pel galerista Bernat Rabassa, obres dels darrers vint-i-cinc anys.

«Va ser en el moment just», diu sobre el seu viatge als Estats Units, en 1959, després de conèixer l'expressionisme abstracte en una exposició que va veure a Londres. El creador que havia estat ajudant d'Henry Moore i fent escultura figurativa, va canviar per complet la seva forma de treballar després d'aquesta experiència. «El centre de l'art era París però, en part perquè no sabia francès i, en part perquè no havia madurat com artista, em vaig anar als EUA després d'interessar-me pels nous moviments de l'art americà». D'aquest moment recorda que la comunicació amb els artistes nord-americans «va ser fàcil perquè eren directes i clars».

Per Caro l'escultura «és una cosa física i ha d'expressar sentiments, una cosa real, concret, no pot ser somnis». La relació de Caro amb els seus ajudants es ressenya en la bibliografia com una actitud oberta per la seva part. «L'artista ha de ser com un receptor de ràdio», rebre del que li envolta. «La idea de l'artista com a sacerdot suprem està equivocada, aquest necessita una gran dosi d'humilitat». I explica una bona anècdota: A Toronto, una peça de tres tones, no acabava de convèncer-lo. Qui manejava la grua li va suggerir que la tombàs. «Ho vaig fer i va funcionar», assegura amb un somriure que enganxa.