P.T.Eivissa13/05/02 0:00
TW
0
P.T. Eivissa. «Em dic Marià Villangómez Llobet i vaig néixer a la ciutat d'Eivissa el 10 de gener de 1913. En aquesta constatació podem trobar un començament de resposta a una pregunta que he de contestar jo mateix: qui sóc? Deixaré per insignificants el dia i el mes de l 'any de naixença. No veu do 'un dia ni do'un mes pel que fa a les característiques inicials i al camí de la vida». Així s'expressava Marià Villangómez sobre la seva pròpia vida al text «Qui sóc i per què escric», publicat el juny de 1994 a la revista Crònica d'ensenyament, dedicat al poeta. La realitat constata, per la seva part, que Marià Villangómez Llobet va néixer el 10 de gener de 1913 en el número 23 del carrer Ignasi Riquer, a Dalt Vila. Llicenciat en Dret l'any 1933, Villangómez ja havia fet mostres del seu amor per les lletres en anys anteriors, escrivint poemes en castellà i, a partir de 1930, en català. «Vaig començar a escriure versos als tretze o catorze anys. No recordo per què. Tampoc ho devia saber», escriu Villangómez al text esmentat anteriorment.

El 19 de juliol de 1936, el poeta és mobilitzat a causa de l'esclat de la Guerra Civil. Durant la conflagració, exerceix de professor de Llengua i Literatura espanyola a l'Institut d'Eivissa, encara que durant les vacances se sotmet a la disciplina de l'Exèrcit. Finalitzada la guerra, es trasllada a Palma com a professor, tal com havia sol·licitat, malgrat que el curs següent ocuparà plaça a Cornellà (Barcelona), des d'on entaula contacte amb escriptors joves com Maria Aurèlia Capmany, Perucho i Albert Manent. Posteriorment, el seu particular cercle literari s'ampliaria a Espriu, Carles Riba o Foix. El poeta comença a col·laborar el 1944 amb la revista Eivissa amb alguns texts en castellà. No serà fins a l'any següent quan es permeti la publicació de poesia en català i Villangómez inclourà a la revista els seus «Poemes del Port». La major part de la seva obra en català roman encara inèdita.

L'any 1946 serà fonamental per a la vida de Marià Villangómez. Va ser llavors quan va ser destinat com a mestre a la localitat de Sant Miquel. Allà viurà durant 13 anys i crearà el gruix de la seva producció poètica. Allà van néixer cinc dels seus nou llibres de poesia, com també les proses de L'any en estampis. En una entrevista realitzada pel periodista d'Ultima Hora Antoni Planas el 1995, l'escriptor recordava: «Els tretze anys de Sant Miquel, ensenyant, obrint-me als camps i la seva gent, als boscos, a la mar, a l'espai, i traduint sentiments, emocions i pensaments a l'escriptura, em vaig trobar en el millor temps de plenitud». L'any 1963, Villangómez abandona la poesia "«vaig sentir que l'exigència interior d'escriure s'afluixava», va confessar a Planas. L'escriptor dedicarà els seus esforços a la prosa i a revisar els seus versos anteriors, a més de a la traducció d'altres poetes.

Des de 1972 pot col·laborar amb normalitat en català en la rebatejada revista Eivissa, impulsada per un renovat Institut d'Estudis Eivissencs, i el seu vessant com a dramaturg viu l'estrena de l'adaptació de S'assemblea de ses dones, d'Aristòfanes, el 1976, i de Somni d'una nit de Sant Joan, versió traspassada al català de l'obra de Shakespeare.

En els darrers vint anys, la figura de Marià Villangómez ha merescut els més alts reconeixements de la Comunitat Autònoma i de les Pitiüses. El 1982, el Govern balear li va concedir la Medalla d'Or de la Comunitat Autònoma, guardó al qual van seguir, el 1984, la Creu de Sant Jordi atorgada per la Generalitat de Catalunya i recollida per la seva neboda Sonia Villangómez, ja que per motius de salut el poeta no va poder desplaçar-se a Barcelona; la Medalla d'Or del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, concedida el 1986; el 1988, l'Ajuntament d'Eivissa l'anomena fill il·lustre de la ciutat; un any després, el reconeixement serà triple: Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Medalla d'Argent de la UIB i la distinció especial de l'OCB. El 1990, les Festes de Cultura Popular Pompeu Fabra li homenatgen i, el 1991, és nomenat membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Dos anys després la UIB el fa doctor honoris causa, mentre que el 1998 la Casa Reial li atorga l'Encomanda de Número de l'Ordre del Mèrit Civil.