Miquel Ferrà i Martorell09/05/02 0:00
TW
0

El periodista Velasco Sazo escrivia amb el seu proverbial bon humor: «Quina il·lusió la d'un capvespre de bous! Quan a la festa hi van les quadrilles en jardineres que estiren mules ornades amb sonalls, i als picadors a cavall, i els monosavis a la gropa, i les dones amb les seves mantetes, mig ajagudes en els cotxes de cavalls i en les manoles, estenent sobre la capota ja desplegada, el mantell de Manila, els flecs del qual quasi freguen el terra. Des del cantó de Fornos fins a la Puerta del Sol, formaven en rengles, les góndoles, els omnibus i els diferents cotxes a la calesera. I a Fornos preníem cafè i copa, encenent després un cigar de l'Havana, al mateix temps que consultàvem el rellotge de l'Equitativa, per anar, sense pèrdua de temps, a l'espectacle de tauromàquia, carrer Alcalà amunt, sota un cel blau intens i un sol esplendent; un carrer que ens semblava el més ample, el més bonic i el més alegre de tot el món, i pel qual al cap de dues hores, tornàvem a davallar després de satisfer la nostra il·lusió i calmar la sed amb l'aigua fresqueta de la font del Berro, portant dins la butxaca, com un record de la festa, un d'aquells ventalls de paper, grans, en forma de disc, i el programa amb el retrat i la ressenya dels bous...».

De poc li havia servit a Larra la seva crítica contra l'activitat taurina setanta-dos anys abans, abans, és clar, quan se suïcidà a casa seva, amargat per uns amors que no podia aconseguir i unes gents que, de Pirineus en avall, no podia comprendre.

Les mateixes gents que cantaven amb Nicolás Fernández de Moratin allò de: «L'ample circ ja és curull/ de multitud clamorosa,/ que espera veure en el trull/ la sagnant brega, dubtosa/ i tot a l'entorn ressona.../ Sortí un bou del seu cambril/ i al Tarfe tirà per terra/ i després, Benalguacil/ després Amet, és la guerra/ el temerós de Conil./ Portava un ample llistó/ amb un i altre matís/ fet un llaç per airó,/ sobre el bescoll tot llís, clavat com amb un arpó.../ Com la gent el culparia/ se li posa ben davant/ i la fera l'envestia/ sense que ell el dard li plant/ i li matà una egua pia...».

Ja ho diu aquell eslògan antic: Sang i arena. Espectacle de sang i arena. Per molt de capvespre assolellat, llentietes d'or, música de pasdoble i matador revetler que hi posem. Art? Festa? Qui es pot posar d'acord en tot això... Pintors ho pinten, poetes ho glosen i fins els alts dignataris de l'Església es troben dividits sobre aquest punt. Es parla d'arrels, de tradició, de bravesa, de cultura popular... Cultura popular? Quin és el futur de tot això en aquesta hora definitivament europea? El temps ho dirà.