La batalla de l'Uad-El-Kebir (1248)

TW
0

No abunden els casos que dues esquadres de vaixells s'enfronten aferrissadament a les altures d'un riu navegable. Aquest cas es donava en aigües properes a Sevilla entre moros i cristians. Hi intervingueren el rei Ferran III de Castella i l'almirall Ramon Bonifaz o Bonafaç, si hem de creure en una ascendència catalano-aragonesa. Els moros havien defensat el pas del riu amb un pont de barques, mitjançant «saetias», «zabras», «cárabos» i altres embarcacions «esquifadas» amb molta gent d'armes. Hi havia hagut una aliança entre l'emir de Sevilla, el rei de Fes i els pirates de Tànger i Ceuta, de manera que la resistència musulmana era important i castigava les naus cristianes amb pluges de dards i fletxes. Era la conquesta, primer, del Guadalquivir, (Uad-El-Kebir, en el seu nom original, que és, en altres mots, el riu gran) i després, d'una de les ciutats més esplèndides d'Al-Andalus, que per cert, mantenia un actiu comerç amb la Mallorca cristiana. Conta un historiador: «Bonifaz té molta fe en si mateix. Es troba quasi segur de la victòria. Per això, arribat el moment, ordena aixecar àncores, orienta les veles i les dues naus, travessant els núvols de fletxes que disparen els sarraïns, van vent en popa, a xocar contra el pont. Ja són a punt d'arribar, ja només els manca una curteta distància per a l'envestida. El punt es desfarà trossejat i les naus botaran fetes astelles... De sobte, calma el vent. Criden els moros d'entusiasme, puix que els navilis s'aturen, sense força. Però això no dura gaire. Una bufada tempestuosa els empeny novament i hi ha el gran xoc del primer vaixell. Amb un soroll sord, el pont es trenca, sense acabar de cedir. Els moros segueixen amb la seva cridòria, animant-se uns als altres. Bonifaz amb gran serenitat i sang freda, hi apropa a tota vela la segona nau, la qual s'estavella, temerària, contra aquell gran obstacle. El xoc ha estat tan poderós que trencant fustam, cadenes, lligams i tot el que hi ha per davant, la segona nau es veu solcant, triomfalment, les aigües de l'altra banda del pont.

Seguiran els combats després de la curiosa gesta naval. Tanmateix, Sevilla no es retrà fins ja avançat el mes de novembre. Ramon de Bonifaz, el qual, sense prou documentació, es fa nascut a Burgos, és nomenat almirall de Castella».

En el llibre Els llinatges catalans, de Francesc de Borja Moll, hi trobam el llinatge Bonifàs, del llatí «Bonifatius», nom de diversos papes i sants. És cognom de gran antigor a Catalunya i Aragó, encara que absent a Mallorca.

La batalla fluvial de Sevilla, per altra banda, trencava la resta d'Al-Andalus, és a dir, el territori musulmà en dues parts. La terra dels descendents del rei Mutamid, al qual Ben Ammar de Silves havia dirigit emocionats versos: «Has fet fructificar la teva llança amb els caps dels reis enemics, com aquella branca que es vesteix amb els seus fruits, i has tenyit la teva cota amb la sang dels herois com la bella que quan es vesteix s'orna amb un vestit roig...».

Miquel Ferrà i Martorell