Neix Forest Ray Moulton (1872)

Miquel Ferrà i Martorell29/04/02 0:00

Tal dia com avui neix a Le Roy, Michigan, l'astrònom Forest Ray Moulton, descobridor dels planetoides capturats, una teoria que troba actualment gran acceptació en el món de la ciència. Moulton es graduà a Albion College el 1894 i obtingué el doctorat el 1899 a la universitat de Chicago, on va restar ocupant una càtedra la resta de la seva vida. Alhora col·laborà amb Chamberlin en el desenvolupament de la teoria planetesimal de l'origen del sistema solar. Quan Nicholson descobrí els satèl·lits menors de Júpiter, Moulton exposà la qüestió dels planetoides capturats o captius. Moulton morí a Chicago, Illinois, el 7 de desembre de 1952. La seva contribució a l'astronomia fou, certament, important.

Part dels seus punts d'investigació es trobarien en aquests paràgrafs del teòric belga Georges Lemaitre, basades en les idees del matemàtic rus Friedman: «L'univers va ser en el seu origen un nucli densíssim de centenars de quilòmetres de diàmetre, hipòtesi de l'àtom primitiu; l'univers va fer explosió a partir d'aquest estat compacte per dilatar-se després, seguit, seguit; la seva densitat hauria caigut en un factor de deu elevat a quaranta des del seu estat primitiu fins aconseguir una densitat nul·la i un radi infinit al cap d'un temps infinit...».

En aquesta hipotètica incursió en els misteris còsmics, Albert Einstein afirmava que «l'univers, perceptible per a nosaltres, no es pot només definir en les tres dimensions, longitud, amplària i altura, sinó que s'ha de tenir també en compte una quarta coordinada, que podem anomenar quarta dimensió, en la qual entra un quart paràmetre anomenat temps. En aquest sentit, Einstein es pregunta: Com pot conèixer la ment humana una quarta dimensió si l'experiència quotidiana ens presenta els objectes que ens envolten únicament sota tres dimensions?...».

El tema és llarg i complicat. L'univers perceptible per a nosaltres no està només disposat en l'espai sinó també en el temps i, en realitat, no ens resulta ni tan sols possible assabentar-nos d'un esdeveniment o d'un objecte que fos rigorosament simultània en el temps, amb la percepció que tenim de tal esdeveniment o de tal objecte en l'instant mateix que aquest es converteix en coneixement en el nostre cervell... El que és cert és que anam pel món com mig cecs i mig sords i que només captam una part, no massa grossa, de tota la realitat que ens envolta. Llegiu Jean Charon.