Rubner versus vitalisme (1932)

Miquel Ferrà i Martorell27/04/02 0:00

Les lleis de la termodinàmica es compleixen en el teixit amb vida el mateix que en el món inanimat. El científic que demostrava amb una vida de feina aquesta realitat fisiològica era Max Rubner, (Munic, Baviera, 1854) que moria a Berlín tal dia com avui. Va prendre com a punt de partida els treballs del seu professor Voit i experimentà la producció d'energia en éssers humans. Mesurà el nitrogen contingut en l'orina i els excrements i analitzà, acuradament, les diferents formes de dieta alimentària dels subjectes als seus estudis. El 1884 afirmava que cap tipus particular d'aliment produïa energia. El cos utilitzava hidrats de carboni, greix, proteïnes amb igual facilitat. La porció de nitrogen contingut en les proteïnes s'escindia abans de ser emprat com a combustible.

El 1894 demostrava que l'energia produïda pel cos a causa dels aliments era en quantitat, la mateixa com si aquells aliments haguessin estat consumits en un foc, això un cop treta l'energia de la urea. Així doncs, com explica Asimov en el seu recull de ciències, referint-se a Rubner, «l'organisme no tenia cap poder màgic de treure'n energia». Tot plegat s'oposava als científics partidaris del vitalisme, és a dir, dels que admetien unes lleis per als éssers animats i unes altres per als inanimats. El vitalisme és, doncs, una tendència filosoficobiològica que proclama l'existència d'un principi o una força vital irreductible a processos fisicoquímics.

Molts filòsofs grecs, de forma especial, els presocràtics, foren vitalistes animistes, puix que explicaven el Cosmos per analogia amb l'organisme vivent i hi cercaven un principi dinàmic, que anomenaren «Arje», de naturalesa més espiritual que material. Passaren els anys i aquestes mateixes teories foren recollides, en els dies del Renaixement i l'Humanisme per intel·lectuals com Paracelsus. Llavors, a finals del XIX, tornava a cobrar un especial ressorgiment aquesta teoria, amb el que anomenaren «neovitalisme», per una banda mogut per filòsofs com Reinke, Uexküll, Driesch, i per altra, per biòlegs com Russell, Haldane... Tanmateix, el neovitalisme s'oposava a la reducció del que és orgànic al que és inorgànic, rebutjava tota explicació mecanicista i volia explicar el que és inorgànic en funció del concepte de vida.

La mort física de Rubner no significà el salvament del vitalisme i poc després, Buchner donaria als partidaris de tal teoria, la garrotada definitiva.

Miquel Ferrà i Martorell