Neix el físic i filòsof Bridgman (1882)

Miquel Ferrà i Martorell21/04/02 0:00

Neix a Cambridge, Massachussetts, Percy Williams Bridgman. La seva tasca es troba lligada quasi sempre a la Universitat de Harvard, on entrà el 1900, després d'estudiar a les escoles públiques de Newton (Massachussetts). Es doctorà el 1908 i de seguida fou nomenat professor, ocupant la seva càtedra el 1913, que ja no deixà fins l'any de la seva jubilació, el 1954. Treballà, principalment, en el camp de les altes pressions, per a la qual cosa inventà un aparell, amb el qual aconseguí una pressió de vint mil atmosferes, que equival, en altres paraules, a cent vint-i-vuit tones per polsada quadrada. Sempre fent servir materials de més resistència i augmentant la pressió del recipient des de l'exterior, aconseguí pressions cada vegada més altes i això li valgué per estudiar alhora noves formes de sòlids. El 1955 els investigadors de la General Electric, basant-se en les consultes fetes de Bridgman, eren capaços de formar diamants sintètics, emprant una combinació d'alta pressió i alta temperatura.

La feina de Bridgman, abans d'un descobriment tan sensacional, ja havia estat recompensada amb el premi Nobel el 1946. Però Bridgman no es conformà amb la ciència. Com els humanistes del Renaixement italià, compaginà tot aquell seguit d'experiments amb la filosofia o, més aviat, la filosofia de la ciència. I mirau per on, era famós, respectat, admirat, els seus llibres sobre la naturalesa de la física eren llegits i estudiats a totes les universitats del món, quan un dia d'agost del 1961, trobant-se greument malalt "potser un càncer terminal", i havent-se acostat a la vuitantena, se suïcidà. No era el primer geni que es llevava la vida, ni seria el darrer. La marxa d'una malaltia sense guariment acompanyada d'una anàlisi sobre l'absurditat de la vida i els drames de la humanitat, ha duit, sovint, molts intel·lectuals a sortir de si mateixos. Es diu depressió i sorprèn el malalt amb un sentit esborronador de desesperança. Els succeí a Larra i a Hemingway.

Diu el doctor canadenc Jean-Marc Bordeleau que «no es pot parlar de la depressió sense entrar en el complexe sistema del suicïdi. Hi ha, en tot ésser humà, un instint de conservació que s'oposa naturalment a la idea de donar-se mort a si mateix. L'autodestrucció és un acte que la societat veu com a molt anormal; la idea de la mort és el desenllaç dels desànims induïts per una situació desastrosa que es veu sense sortida, com es veu, ben sovint, en els criminals de dret comú condemnats a molts anys de presó i en financers que han anat a la ruïna. El suïcidi pot ésser també un gest de reivindicació social, com en el cas de determinats monjos budistes que es calen foc a la plaça pública; però també es pot tractar d'una tradició social, com l'hara-kiri, que compensa un fracàs deshonrós...».

Bridgman es matà als vuitanta anys. Potser n'hauria viscut, amb dolor intens o sota l'efecte de les drogues calmants, dos o tres més. Guanyà la seva mentalitat matemàtica i posà fi al problema amb la pròpia mort, per ell mateix programada. N'hi ha que pagarien grans fortunes per perllongar la seva existència un parell d'anys. D'altres no posen preu a la seva vida, la rebutgen i no volen viure ni una hora més. En resum: un món de folls.