És curiós. Tenim, al davant, el número 113 del Diari del Govern de Catalunya i de Barcelona que sortia en temps de les guerres napoleòniques i que era imprès bilingüe, és a dir, en francès i català. En la capçalera, juntament amb l'escut de Barcelona, coronat per un elm comtal i la simbòlica rata-pinyada o «lo rat penat», com també es diu, hi ha el santoral del dia, notícia climatològica i avís religiós: «Les quaranta hores són a l'església de Nostra Senyora de Betlem: s'exposa a les vuit del matí i se reserva a les sis de la tarda. Festa de precepte...».
Llavors vénen les notícies polítiques de primera plana: «Les darreres notícies de Londres ens fan saber alguns succeïts d'importància. Lord Chatam, Membre del Consell privat, Comandant de l'expedició de Walcheran, ha fet sa renúncia que ha estat acceptada. Temia que la Cambra dels Comuns no demanàs que fos despatxat del Ministeri, per haver comunicat al Rei, sens saber-ho els ministres, una relació secreta on donava compte poc avantatjós de la conducta de l'Almirall Sir J. Stracham, Lord Malgrave, primer Lord de la Marina anglesa...».
La notícia era tramesa per un corresponsal a Rotterdam, Holanda, i estava datada trenta-cinc dies abans... Ja podem veure amb quines dificultats es desenvolupava el periodisme d'aleshores. En aquells moments, Catalunya, era la terra més francesa de la Península ibèrica. I com és això? Un cop Napoleó hagué conquerit Espanya, constituí el govern de Catalunya i declarà oficial la llengua catalana, que havia estat foragitada pels Borbons en benefici de la castellana des de 1714. Anuncià, així mateix, una política beneficiosa per a Catalunya i, també, la reunificació del Principat i la Catalunya Nord o el Rosselló. Separà Catalunya d'Espanya per tal d'annexionar-la a l'Imperi francès. La dividí en quatre departaments: Ter, Montserrat, Segre i Boques de l'Ebre. Promocionà la cultura de la música, les arts i el teatre amb la presència d'artistes francesos a Barcelona i creà institucions en aquest sentit.
Potser de seguir Catalunya dins aquella política, amb la derrota posteriorment de Napoleó, hauria pogut reclamar la seva independència a Europa un cop acabat el conflicte bèl·lic que modificà i reconstruí fronteres. I mirau per on, com diu Ferran Soldevila, «Catalunya es va mostrar irreductible enfront de Bonaparte, de les seves tropes i dels seus funcionaris».
En començar la guerra que els castellans diuen de la «independència», (la seva), i els catalans, li diuen «del francès», es va constituir a Lleida la Junta Suprema de Catalunya, que va combatre els soldats napoleònics arreu del territori, amb fets d'armes que es feren ben famosos, com les dues batalles del Bruc, el 1808, i la resistència de Girona, tres vegades assetjada. La victòria final duria Catalunya a la situació anterior i com sempre, aniria a parar de les mans d'un a les mans de l'altre. Mentrestant, a Mallorca, la presència massiva de refugiats catalans beneficià la nostra cultura, puix que hi havia els artistes més importants del Principat (pintors, escultors, músics, poetes) i mai no s'havien editat a Ciutat de Mallorca tants diaris, revistes i periòdics.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.