«En l'actualitat, els centres culturals supleixen el paper sagrat de temple»

"El mecenatge adquireix avui un nou protagonisme?
"Els mecenes sempre varen ser necessaris i en la nostra època més. L'Estat en el XVIII, abans l'Església, els monarques eren els mecenes. Al món contemporani aquest és un estat superior de la civilització burgesa capitalista i Espanya, en aquest aspecte, estava una mica retardada.

"Quina és la funció del museu públic i quin la del privat?
"Els museus públics, que neixen amb la Revolució Francesa, les col·leccions públiques, són necessaris, són els dipositaris, i ho continuen sent, de les grans obres d'un poble, una nació. Al món contemporani les col·leccions privades es converteixen en públiques, per dir-ho així, en el moment que s'obren per a gaudi de la col·lectivitat. Allà hi ha una aportació de la societat avançada capitalista, suplint una cosa que, de vegades, l'Estat no pot atendre perquè té altres necessitats peremptòries; per això veig molt bé quan les col·leccions privades complementin aquelles grans col·leccions públiques, que es continuen enriquint.

"Com a president d'Arco quan es creà la fira, va ser aquesta que projectà l'art contemporani espanyol?
"L'art contemporani espanyol, el de la ruptura, el de l'avantguarda, va ser el ministre González Robles qui el portà a les biennals de Sao Paulo, Venècia, Nova York perquè el desenvolupament dels seixanta va voler donar una imatge a l'exterior de modernitat. Això va beneficiar l'art espanyol d'avantguarda. Hi va haver també fets tan concrets com que Pierre Renoir, galerista, fill del pintor August Renoir, veiés a Madrid una exposició dels pintors del grup El Pas i els portàs fora. La crítica internacional va ser unànime en el reconeixement de Saura, Canogar, de tot el grup, perquè veia en ells un art autènticament espanyol, amb aquell costat negre, místic, expressat d'una manera moderna. Arco és la conseqüència d'un creixement de l'avantguarda espanyola i vingué a complir un paper, el de donar a conèixer al gran públic l'art espanyol. També provocà que l'estranger es conegués aquí i es compràs.

"Espanya cuida bé els seus artistes?
"Espanya mai no va cuidar els artistes ni els professors ni els intel·lectuals ni ningú. Només als que es moren els fan grans enterraments i grans necrologies. 'Madastra pàtria, madastra Espanya'. Aquest és un país en què s'ha d'estar tot el dia revalidant.

"Quines són les catedrals de la ciutat actual?
"A les catedrals els anomenaven la corona de la ciutat. Avui, no se sap si les grans catedrals són els aeroports, que ja comencen a procurar tenir bona arquitectura. Els edificis que sembla que són com els simbòlic d'una ciutat, el que a la gent li dóna la dimensió d'aquesta, són els museus, els centres culturals, superiors als centres comercials.

"Estan canviant aquests últims el perfil de la ciutat i la vida ciutadana?
"Els japonesos fan les exposicions dins dels grans magatzems, però els centres culturals com, per exemple, el Guggenheim, vénen a suplir aquell paper sagrat de temple, ja que hi ha una sublimació del contingut per part del públic.

"Els centres comercials ens ofereixen una nova ciutat amb carrers, places.
"Sí, amb edificis neo modernistes, neo àrabs, tot neo, el carrer, el cafè, el fanal, és com Disneylàndia, que no se sap si és més real la Maine Street d'aquesta o la de qualsevol poble o ciutat, una mica com el Poble Espanyol, tot condensat.

"Es va acabar la plaça pública?
"Les ciutats estan tan sotmeses a la pressió immobiliària, als constructors o deconstructors de la ciutat, que la plaça pública existeix però s'ha degradat moltíssim.

"Quin és el paper de les Reials Acadèmies en el segle XXI?
"La gent creu que són com els dinosaures i és indubtable que compten amb gent major, perquè per arribar a elles s'ha de demostrar tota una vida de treball. Però poden, i deuen, complir un paper establilitzador, d'enllaç obert entre el passat, el present i el futur.