Miquel Ferrà i Martorell06/04/02 0:00
TW
0

Mor a Brussel·les el gran científic bateriòleg Jules Jean Baptiste Vincent Bordet, nascut a Hainaut el 13 de juny del 1870. Obtingué el títol de metge el 1892 a la Universitat de Brussel·les i després treballà amb Mechnikov en el prestigiós Institut Pasteur de París. El 1901 fundà l'Institut Pasteur a Brussel·les, del qual fou subdirector. Però abans d'això, a París descobrí que si el sèrum és encalentit a 55 graus centígrads, els anticossos que conté poden no ser destruïts, com queda demostrat pel fet que el sèrum reacciona encara amb antígens, però la seva eficàcia per destruir els bacteris desapareix. Recordem que el sèrum és la part aquosa de la sang i altres líquids animals que resta després de la coagulació i que el sèrum de la sang, degudament preparat, serveix, per inoculació, per immunitzar l'organisme contra determinades malalties, per exemple, el sèrum antidiftèric. Però tornem a Bordet, el qual, per deducció lògica, creia que hi havia algun compost molt fràgil o grup de composts del sèrum que actuava com a complement de l'anticòs i feia possible que aquest reaccionàs amb el bacteri. A tal compost, el savi belga l'anomenà «alexin», que en els dies actuals s'anomena també «complement».

Era el 1901 quan Bordet demostrava que «quan un anticòs reacciona amb un antigen, el complement actua en un procés que es diu fixació del complement», una prova que fou de gran importància en el conjunt dels treballs immunològics, per exemple en els experiments que Wasserman dugué a bon terme sobre la sífilis. El 1906 Bordet feia un altre descobriment de gran transcendència, el bacil de la tosferina, i inventà un métode d'immunització contra tal malaltia. Nomenat el 1907 professor de bacteriologia a la Universitat de Brussel·les, aportà encara més experiències a la immunologia. Com a premi a tots aquests treballs i a tota una vida dedicada a la ciència, rebé el 1919 el Nobel de Medicina i Fisiologia. Tota la seva obra restaria reflectida en un tractat sobre immunologia que publicà un any després.

El conjunt de tan abnegada dedicació obria possibilitats a molts altres investigadors que, de fet, han allargat la vida de l'home i han foragitat malalties que suposaven, en molts casos, un misteri letal. Deia Ramón y Cajal que «hi ha una malaltia crònica, necessàriament mortal, que tots hauríem d'evitar i que, alhora, tots desitjam: és la vellesa. Ja Gracián comentava: Tothom vol arribar a vell i, essent-ho, no ho vol semblar. Tanmateix un tret característic de la vellesa és pensar que amb la nostra ruïna ha de coincidir la de l'Univers. Podríem dir, igualment, que a través de la incipient catarata senil resta enfosquit el món físic i moral. Tanta sort que ens queda un resplendir interior que il·lumina quasi exclusivament els records associats al triomf pretèrit dels nostres sentits i les gestes de la nostra joventut...». En resum: haver estat útil, com Bordet, al proïsme del present i del futur.