El Sant Crist de la Sang (1554)

Miquel Ferrà i Martorell30/03/02 0:00

Ja en el segle XVI, segons informa l'Associació de Confraries, se celebrava la processó del Dijous Sant i ja acompanyava el Sant Crist de la Sang la seva pròpia confraria. Existeix documentació del 1554 i això demostra que és aquesta la confraria més antiga de Mallorca, almanco activa des d'aquell temps fins ara. Llegim: «Mitjançant un Reial Decret lliurat pel rei Alfons V, amb data de 19 de maig de 1456, així com l'autorització del papa Calixt III atorgada el 3 de juny de 1458, es constitueix l'Hospital General, lloc on es venerarà la imatge de la Sang... El 8 de novembre de 1458, el papa Pius II autoritza la institució de la Confraria de la Preciosíssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, creada amb la finalitat d'atendre els malalts pobres de l'Hospital General, com també ajudar a ben morir els reus condemnats a la darrera pena, al mateix temps que sufragar les despeses de l'enterrament i les misses en la seva memòria. Portaven, per a aquest menester, la imatge del Sant Crist dels Ajusticiats, que es venera, així mateix, a l'església de l'Anunciació, la qual fou dotada de preeminències i exempcions...».

Però el Crist de la Sang, al llarg dels segles, ha sobrepassat totes les quotes de devoció popular. En el seu cambril s'hi amuntegaren els exvots, mai no s'han cremat tants de ciris a cap altar de Mallorca, mai tants de penitents hi han acudit. Observants i no observants, practicants i no practicants, creients i no creients, l'han mirat amb temor i respecte. El poeta Salvador Estrem comenta així la processó de tal dia com avui: «Darrera d'aquella processó del Divendres Sant, una mare amb el cor ferit de dolor, els ulls brillants de llàgrimes i els llavis esqueixats pel plor, seguia desolada aquell Crist obert de braços, mort per una amor. La processó, l'enterrament del Divendres Sant és una cosa que no té fi, és un fet etern; ahir passava, passa avui i passarà sempre. Cada màrtir duu una estella de creu al front i darrera de cada estella hi va una dolorosa...».

Això ho escrivia Salvador Estrem, que seria, sense imaginar-s'ho mai, un màrtir de la Guerra Civil només per esser creient, la primera setmana després de la Dictadura de Primo de Rivera i es dirigia a les mares «que haveu caminat darrera la processó dels vostres fills i dels vostres estimats, dels nostres màrtirs calumniats, befats, perseguits, empresonats injustament, que haveu restat sis anys en la més gran desolació vostra, que haveu estat les doloroses amb l'esperit arrapat a les reixes dels presidis, plorant els exilis i les condemnes injustes, i els greuges inferits a aquells fills i estimats vostres que no havien comès altre delicte que el de l'amor i el de la llibertat...».