Una dècada abans de la guerra de Granada, en la que
participaren, per cert, assenyalats cavallers mallorquins, es
produí el fet aïllat de la conquesta d'Alhama de Granada, una vila
avui famosa per les seves aigües medicinals. Hi hagué en aquella
aventura dos importants protagonistes. Per una banda Miguel Lucas
Iranzo, amb els seus cinc mil vuit-cents homes de guerra, que com
un Cid del segle XV es proposà de guanyar places i castells pel seu
compte.
Per l'altra, Alí Abul Hassan, rei moro de Granada, que havent
lluitat contra Enric de Castella, amb molt mala sort, moria el
1484. Aquella incursió cristiana en terres musulmanes seria el
començament de tot un seguit d'enfrontaments, entre un bàndol i
l'altre, al llarg de la frontera. Les provocacions eren el plat de
cada dia i així, un tercer personatge, Rodrigo Ponce de León,
marquès de Cadis, després de dos dies de marxa amb les seves tropes
per territori enemic, assaltava Alhama. Un cronista àrab ho contava
amb aquests mots: «Acabada la treva amb els cristians, penetraren
aquests en terres andalusís, sense que ningú no s'adonàs de la seva
presència fins després d'haver ocupat la ciutat d'Alhama. Hi havien
arribat de nit i aprofitant la distracció dels seus habitadors
aconseguiren d'entrar a l'Alcassaba, que, certament, estava quasi
desocupada, puix que només s'hi trobaven els familiars de
l'alcaid.
Se n'apoderaren mentre la gent dormia tranquil·la; tant que,
quan veren el que s'havia esdevingut, ja els cristians baixaven de
la fortalesa, causaven moltes morts i feien nombrosos captius».
El balanç parla de vuit-cents musulmans morts i tres mil
presoners, això a més del quantiós botí. Com que la «razzia» havia
estat un èxit, Ponce de León decidí de retornar als seus territoris
i dur-se'n aquella fortuna. Però l'Emir, assabentat de la feta,
mogué amb rapidesa les seves tropes i declarà als cristians aquells
la guerra a mort. Emporuguits al davant del nombrós exèrcit
granadí, els invasors es veren obligats a tancar-se dins el castell
i les muralles. El setge, ben estret, tingué bons resultats. Els
cristians anaven caient i els musulmans recobraven Alhama pam a
pam. Però, tal dia com avui, quan ja els cristians semblaven
perduts del tot i estaven ben convençuts de no poder fugir de la
degolladissa, arribaven reforços. Els granadins hagueren d'aixecar,
precipitadament, el setge i, tanmateix, hi hauria més assalts i més
resistències.
D'auqesta manera, el maig, es presentaria amb nombroses tropes a
les portes de la ciutat Ferran el Catòlic, decidit a mantenir la
posició fos com fos. En aquella campanya hi participaven dos mil
cinc-cents genets i tres mil infants per part cristiana contra tres
mil genets i cinquanta mil infants per part dels moros. Hi hagué
molta artilleria d'aquell temps, més de cent vuitanta peces en el
bàndol cristià que eren servides per especialistes de Castella,
Catalunya, Aragó, Borgonya i Bretanya.
Els poetes anònims parlaven d'aquella conquesta en els romanços
fronterers i, especialment, en aquell que fa referència a «com e
rei de Granada manà fos arrestat l'alcaid que perdé la plaça
d'Alhama conquerida pel Marquès de Cadis». Deixau-me traduir
aquests tan expressius textos: «Moro alcaid, moro alcaid,/ el de la
barba hermosa,/ el rei us mana prendre/ perquè Alhama és
perduda/.
"Si el rei em mana prendre/ perquè és Alhama perduda,/ el rei ho
pot fer;/ més jo no-res li devia,/ perquè jo era anat a Ronda/ a
noces d'una meva cosina;/ i vaig deixar coberta Alhama/ tot el
millor que podia/. Si el rei perdé sa ciutat/ jo vaig perdre quant
tenia;/ perdí ma dona i fills,/ la cosa que més volia».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.