Home a l'aigua (1958)

«Ningú no va veure caure el grumet. Estava netejant una claraboia i va perdre l'equilibri. En caure, lluità contra el terbolí que formava l'aigua vora el casc del vaixell. L'hèlix li passa fregant. En disminuir la succió de l'aigua, retornà a la superfície.

Per un moment va tenir una sensació de tranquil·litat. El pilot l'havia vist caure i, segurament, el recollirien de seguida. Però la nau va seguir allunyant-se a tota velocitat i el grumet manotejà dins l'aigua, tot espantat, provant de seguir-la. Aleshores recordà quelcom que el capità li havia dit una vegada, després d'unes maniobres: Si algun dia us trobau perduts dins la mar, no heu de perdre el cap: si us deixar endur per la por, la vostra pèrdua és segura, tan segura com que aquest vaixell té quilla. No fareu més que donar voltes i voltes com un gall amb el cap tallat. És molt important conservar la serenitat i pensar. Aleshores, el grumet va disminuir les seves braçades, es llevà els feixuts calçons i les botes, i comprovà que surava només movent una miqueta els braços i les cames, com havia vist fer als cans. El vaixell seguia allunyant-se. Només podia veure ja la ximeneia i els pals en un moment que l'alçà una ona. Amb això mirà amb ansietat al seu entorn. Només hi havia aigua i cel. Una ona li omplí la cara d'escuma i la sal posà picor en els seus ulls...».

Quan els mariners a l'hora del desdejuni veren que l'al·lot no hi era, el cercaren per dins el vaixell, per la coberta de popa i en la cambra de les lliteres. Recordaren haver-lo vist netejant claraboies, sobre el casc, en un andarivell. I pensaren, encertadament, que devia haver caigut a la mar. El capità, en saber la notícia, va fer un càlcul. Eren les vuit i vint. El vaixell havia navegat una hora i deu minuts des del suposat moment que caigué a la mar el grumet. Es trobava, per tant, a divuit milles de distància. Donà ordres ràpidament. Es tractava de llençar petroli a l'aigua amb el vaixell en marxa. Això dibuixà sobre les ones una estela, una via. Seguidament, quan l'estela era prou llarga, la nau girà i seguí l'estela amb el rumb oposat. Es tractava de retrocedir vint milles i era necessari un temps d'una hora i vint minuts per fer-ho. Mentrestant, el grumet nedava poc a poc, vers allà on havia vist desaparèixer el vaixell. Se sentia molt feble i tenia ganes de plorar. El capità George Grant, el mateix que conta la feta, li havia dit també: «La vida de la mar és molt dura. Hi ha tota mena de perills. No podeu anar a la botiga a comprar un tros de corda o una capsa de claus quan alguna cosa es trenca. Heu de fer servir el cap. Recordau que dins la mar han mort més homes per haver perdut el cap que per qualsevol altra causa...».

El capità no es pensava trobar el grumet. Els vents de costat i els corrents desvien els vaixells del seu rumb i un cap humà és molt petit per poder ser vist en una immensitat plena d'ones. Però hi va haver sort i el trobaren viu».