Mor el savi Jacobus van't Hoff (1911)

Miquel Ferrà i Martorell01/03/02 0:00

Mor a Steglitz, Berlín, el fisicoquímic holandès Jacobus Henricus van't Hoff. S'havia translladat d'Amsterdam a la capital alemanya el 1896 i havia passat els darrers anys de la seva vida entregat a l'estudi de la marxa de la mescla de sals que es trobaven en els dipòsits de Stassfurt, resultats que foren molt importants per al desenvolupament de les indústries químiques del sector. Havia arribat a Alemanya envoltat de tot el prestigi d'una vida dedicada amb èxit a la ciència, motiu pel qual havia rebut, tres anys abans, la medalla Davy de la Royal Society. I quan foren establerts els premis Nobel, Van't Hoff fou també el primer a rebre aquest guardó en química pels seus treballs en solucions. Nascut a Roterdam el 1852, fill d'un metge que desitjava per a ell la mateixa carrera, no va voler seguir el desig de son pare i es decidí per la química, i en cursà els estudis corresponents a la Universitat d'Holanda. El 1872 anà per primera vegada a Alemanya i a Bonn estant, fou alumne de Kekulé. Llavors passà algun temps a París i tornà a la seva pàtria. Quan li mancaven pocs mesos per al doctorat, publicà un estudi sobre l'estructura dels composts orgànics i explicava que alguns d'aquests eren òpticament actius mentre que d'altres no, i suggerí que tal asimetria havia de residir en les pròpies molècules. La seva teoria de la distribució espacial de les valències del carboni fou molt combatuda, especialment pels químics més conservadors.

El 1878 fou nomenat professor de química, mineralogia i geologia a la Universitat d'Amsterdam. Treballà després en la termodinàmica i el 1884 publicava el resultat de les seves investigacions, les quals consistien entre altres coses, en una eficaç exposició de l'activitat de la massa i en importants estudis de termodinàmica química. Seguí treballant en aquest camp, malgrat els descobriments anteriors de Gibbs, Guldberg i Waage i s'interessà en els problemes de les solucions diluïdes. El 1886 afirmava que les simples lleis que governen els gasos es podien aplicar a la substància dissolta difosa en el dissolvent líquid. Era com si les molècules dissoltes es moguessin en el líquid com les gasoses es mouen en l'espai. Novament fou atacat pels seus adversaris, aquesta vegada encapçalats per Lot har Meyer, però tanmateix el seu prestigi en va sortir sa i estalvi.

És la història de sempre: enveja, intolerància, orgull bord i tants altres pecats inconfessables. Ja deia Bernardí de Saint-Pierre: «M'he sorprès, ben sovint, de la nostra indiferència cap a la memòria d'aquells avantpassats nostres que ens han duit arbres útils, fruits i ombres que formen avui part del nostre goig. No obraven així els romans. Plini es vanagloriava que entre les vuit espècies de cireres conegudes a Roma, en el seu temps, n'hi havia una anomenada Pliniana, del nom d'un dels seus parents...». I és que hem parlat de l'odi, però encara pitjor que l'odi és la indiferència.